El president JOSEP TARRADELLAS fa una visita a Gallifa el 26 de març de 1978, dia de Pasqua. La recepció del molt honorable té lloc a l’era de la Rectoria, on hi arriba acompanyat de la seva esposa, M. Antònia Macià, i de membres de la seguretat. Una gran pancarta li dona la benvinguda. A la part baixa del campanar també es veu la senyera i l’escut de la Generalitat. Des de la guerra civil aquests símbols no s’havien pogut mostrar lliurement.

El 1975 va morir el general Franco, el 1977 va tornar Tarradellas, el 1978 es va aprovar la Constitució Espanyola i el 1979 l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (naturalment retallat prèviament per les Corts de Madrid, igual com l’Estatut del 1932), i el 1980 es va constituir el Parlament de Catalunya. Unes dates que no podem oblidar.

Els artífex –que jo recordi—de la vinguda del president Tarradellas a Gallifa van ser mossèn Josep Dalmau, rector de Gallifa, i Josep Fornas Martínez, la persona que durant anys va fer d’enllaç entre l’interior (Catalunya) i el president del Govern de la Generalitat a l’exili, a Saint-Martin-le Beau.

Després de complimentar els veïns de Gallifa i els assistents vinguts de diversos llocs, el president Tarradellas es va desplaçar a la biblioteca que Josep Fornas tenia a Can Ferrer Llegum, al barri de la Sagrera. Aquesta biblioteca aplegava una de les col·leccions més importants de cartells de la Segona República i la Guerra Civil, a part d’un fons bibliogràfic i documental del mateix període històric.

Redacto aquesta notícia en motiu de l’entrevista a Montserrat Catalan —secretària de Tarradellas durant la presidència de la Generalitat restaurada, i directora de l’arxiu dipositat al monestir de Poblet—, que he dirigit i produït per al canal on line  República TV (emesa el 04.12.2019 per youtube i twitter).

Annex: vídeo de Montserrat Catalan i foto de la rebuda del president Tarradellas. https://www.youtube.com/watch?v=E9pVXzcU_68

Una vuitantena d’anys separen el naixement del poeta (1845) i el naixement del rector de Gallifa (1926). Tots dos són grans viatgers, i viuen i escriuen a cavall dels bisbats de Vic i Barcelona. I tots dos pateixen la incomprensió de les autoritats eclesiàstiques, en especial Verdaguer, que és apartat i suspès a divinis (no pot administrar sagraments). Verdaguer incorpora els exorcismes (patrocinats per l’Església) com a mètode d’interpretació de la realitat social, política i religiosa de l’època. Dalmau lluita per la independència de Catalunya. Verdaguer compra una finca a Barcelona que té una capella, Santa Creu de Vallcarca, per dedicar-la a l’oració i els exorcismes. Dalmau funda a Gallifa el Santuari Ecològic, com a plataforma de difusió de l’ecologia i la salvaguarda de les cultures, els pobles i les llengües.

El 1894, el bisbe de Vic, Josep Morgades, vol recloure Verdaguer a l’asil de capellans de Vic, però aquest ho rebutja, en considerar que se’l vol tancar per boig. Dalmau refusa també passar els darrers anys de la seva vida en una residència de capellans de Vic, on quedaria apartat de la seva gent i del contacte amb la Catalunya més dinàmica i lluitadora.

Verdaguer mor el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, Vallvidrera, i és enterrat al cementiri de Montjuïc, en l’enterrament més gran que mai s’havia vist a Catalunya, perquè mossèn Cinto és el gran poeta del poble català. Dalmau, autor de nombrosos llibres i articles, mor a Gallifa el 5 de setembre de 2018 i les seves cendres reposen al Santuari que va fundar i ha de perviure, per seguir protegint les cultures, els pobles i les llengües.

Per aquells que no em coneixeu – sóc anglesa – així que espero que m’entengueu parlant en català.

Desde que en Mossèn Dalmau va morir hem escoltat i llegit molt sobre la seva feina. Vull parlar ara d’un altre aspecte de la seva vida.

Just fa quaranta anys vaig viatjar a Turquia de vacances i vaig coneixer Mossen Dalmau.

L’oportunitat de coneixe’l a Istambul va canviar-me la vida tant a mi com a la meva família – i també la dels meus fills, que encara no havien nascut.

En els quaranta anys que han passat desde aquell dia, ens vam convertir en grans amics, i amb el temps com una familia. En Josep formava part de la meva família Catalana, i per això em refereixo a ell com a Josep avui.

Jo,  mai havia viatjat a Espanya – no volia anar a països dirigits per dictadors pero quan en Franco va morir en Josep ens va convidar a visitar-lo. Ens va ensenyar Barcelona, Gallifa i la comunitat d’amics de la rectoria. Ens vam enamorar de Catalunya, i per sobre de tot, de Gallifa.

Cada any a partir d’aquella visita, vam passar les vacances d’estiu a la rectoria. Gràcies a en Josep, els nostres dos fills van créixer amb cultura catalana tant com anglesa i el nostre fill grand va aprendre el catala. Per els meus fills en Josep era un extra avi – l’avi català.

Josep va venir a Londres quan el meu marit em va deixar. També quan em vaig tornar a casar. Ell va venir quan els meus fills eren petits i va jugar amb ells com un pare.

Sempre va ser amable i cariños, mai va jutjar i era divertit.  Els meus fills eren de vegades entremaliats pero ells deien ‘el Josep mai ens diu que som dolents’.

Quan en Josep va morir ens vam asseure la familia per compartir els nostres records. Aquí n’hi han alguns.

Recordo quan el Morgan tenia sis mesos d’edat en Josep li va donar la seva primera galeta de xocolata.

En els anys setanta, recordo passejar entre roques i branques  que en el temps serien el castell on ens trobem avui. Semblava un somni impossible – però en Josep mai va rendir-se per aconseguir els seus somnis.

Recordem en Josep covert de fang després d’excavar l’estany d’aquí el santuari.

Recordo la seva capacitat de mobilització d’ajudants voluntaris per feines que es tenien que fer. En particular recordo quan li va demanar a’l meu marit de tallar la gespa i va acabar tallant tota la gespa del santuari amb una petita màquina.

Quan vaig preguntar als meus fills sobre els seus records preferits em van dir:

Sortir amb ell al Tibidabo, anar als karts i els cotxes de xoc a les fires.

A la platge desapareixia constantment sota el mar, i tornava a la superfície amb una bossa plena de musclos.

Recordem en Josep jugant i fent d’àrbitre en els partits de futbol del poble. Li encantava el futbol

En Josep no li agradaben les verdures i la fruita, però després de cada àpat sortien les galetes amb llet. Quan en Josep obria la capsa de galetes era tot una festa perque els meus fills no estaven acostumats a rebren a casa

Recordem una caça d’ànecs a Monistrol amb una fila de cotxes, armats amb xarxes gegants de pescar. L’alcalde li havia donat permís a en Josep per portar-ne uns quants anecs de Monistrol el castell. Després d’hores corrents pel riu vam tornar a casa sense cap ànec, però tothom va passar-s’ho de meravella.

Recordem també en Josep i els nens inflant globus plens d’heli per un aniversari. En Josep havia aconseguit un gran tanc d’heli i ell i els nens van passar-se hores inflant globus pero al final molt d’ells sortien disparats del tanc i desapareixien per sobre la muntanya.

En Josep creia que el christianisme ha de ser compatible amb la joia de viure i amb el sentit de l‘humor i va portar l’alegria de viure i humor a les nostres vides.

We love you Josep and we shall miss you.

[Traduïdes al català pel seu fill Morgan].
Peu de foto: Ann Jamieson i el seu marit Andrew (de blanc)

UN BREU RESUM

Quan mossèn Dalmau va arribar a Gallifa el 1956 jo era una nena petita. Els infants de Gallifa teníem entre 5 i 12 anys.

El mossèn ens va donar uns valors.

Un d’ells és el de la cultura. Va fer que els infants poguéssim estudiar a Barcelona. Tenir estudis secundaris i anar a la Universitat, que va ser el meu cas. Això no havia passat mai. Vam haver de treballar per pagar-nos-els, sobretot les nenes (com passa sempre amb les dones), cuidant nens, rentant plats, fent menjars…

El segon valor va ser el d’obrir-nos els ulls. Obrir els ulls vol dir ampliar les mires. Durant el franquisme tots sabem que el pensament circulava per un túnel. Obrir els ulls a la política, la literatura, al que passava internacionalment…

El tercer valor que mossèn Dalmau ha donat a Gallifa és la seva tasca com a restaurador i conservador del patrimoni arquitectònic de la parròquia. Ha estat ingent. Jo sóc la historiadora de Gallifa i he seguit tot el que s’ha fet. Pensem en l’església romànica de Sant Pere i Sant Fèlix en la qual ens trobem ara: restaurada i ben conservada, no hi plou, està perfecta. La sagristia que hi havia en aquest costat era un afegit recent, que desmereixia el romànic. La va fer treure i en el seu lloc va construir una sagristia semi-subterrània al final de la nau.

La rectoria també és un patrimoni arquitectònic de la parròquia. Està molt ben restaurada i conservada, dividida en pisos que es tenen llogats. És la millor manera de conservar un edifici: que estigui habitat. Es troben ben conservades les terres i el bosc i sobretot la piscina. L’antiga bassa la va transformar en piscina, sense privar els pagesos de regar. És molt útil i ho ha estat per als infants i les persones grans com a mitjà d’esport i oci.

I finalment la fortificació medieval del Castell, avui convertit en Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. El mossèn va fer restaurar l’església romànica i el recinte sencer. Tot està perfectament conservat. I s’ha fet amb diners, molts diners, de la Generalitat, sobretot, i també de la Diputació i de particulars. Mossèn Pladevall ho sap, perquè ell assessorava les obres del Castell quan era director general del Patrimoni Artístic de la Generalitat. No hi ha cap castell dels pobles de l’entorn que tingui el valor arquitectònic actual del Santuari, perquè tots estan ensorrats. Fixem-nos en el Castell de Granera, el de Sant Llorenç Savall, el Castell de Centelles i el Castell de Montbui. Tots són pobles molt més grans que Gallifa, que no passa gaire dels 200 habitants. Això vol dir que una restauració no es fa perquè hi hagi més o menys població, sinó perquè hi ha una persona al davant, com mossèn Dalmau, que ha cregut en el que feia i tenia l’empenta per fer-ho. I una cosa important, va dedicar el Castell a l’ecologia. L’ecologia no representa només la protecció dels animals i les plantes, i l’aire i l’aigua, perquè això ja ho fa la revista Integral. Ecologia (d’això ens en va fer adonar mossèn Dalmau, perquè ell ho va descobrir o perquè estava molt al corrent del que passava a nivell internacional) és també la protecció de les persones, les cultures, els pobles i les llengües. Per això, quan veiem que al Castell se celebren actes independentistes, és perquè Catalunya té en perill la llengua i la cultura, i està en perill com a poble.

Dic tot això perquè, avui que tenim aquí el nostre bisbe de Vic, Romà, sàpiga quina és l’obra de mossèn Dalmau i desitgem que es conservi i no es perdi. Ha deixat el patrimoni parroquial en molt bon estat. La parròquia, al meu entendre, som tots, no solament els que hem nascut i ens hem batejat aquí, igual com els nostres pares i avis, sinó també totes les persones que han triat d’integrar-s’hi. L’Església Catòlica permet això, que escollim lliurement la parròquia a la qual volem pertànyer i estic segura que com a parròquia volem que no es perdi res. Nosaltres en som els responsables.