Persones de Gallifa.
Art, guerra i pagesia
El ceramista Llorens Artigas i la seva filla Mariette, al portal del Racó.
Mariette Llorens, Francesc Català Roca, Violette Gardy, Llorens Artigas i, en primer terme, Lilly Pedersen, l’esposa danesa del fotògraf, al pis del matrimoni Català a l’avinguda Republica Argentina, de Barcelona.
La vall de Gallifa, amb l’església, el Racó i la muntanya de Sant Sadurní presidint els entorns.
El Racó -la casa-taller de Llorens Artigas-, al costat de l’església romànica.
Artigas al taller de Gallifa.
Llorens Artigas i la seva esposa Violette amb els néts: Joana, Kenji i Isao.
El Mus vigila el fotògraf Català Roca mentre aquest fotografia els néts de Violette i Llorens Artigas.
Joan Miró (centre), Llorens Artigas i el seu fill Joan Gardy Artigas, a Gallifa.
Amàlia Bosch mostra una carbassa de ceràmica d’Artigas amb disseny de Miró, 1956. Foto per a un reportatge publicat a La Gaceta Ilustrada.
Raoul Dufy (centre), Llorens Artigas, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i J. N. Forestier, a París.
Infants de Gallifa amb un plat de ceràmica Miró-Artigas, 1956. Foto per a un reportatge publicat a La Gaceta Ilustrada.
Llorens Artigas fa anar el torn, al seu taller de Vitry (París).
Antoni Carner i Roca, president del Comitè i alcalde del 1936 al 1939, amb el vestit de cavalleria. Va fer el servei militar a Pamplona amb el Sever de les Ferreries.
Retrat de casament d’Antoni Carner i Roca i Encarnacion Serra i Prat el 20 de desembre de 1919.
El Ton de Can Biel, a la porta de casa seva, amb el porró enlaire (anys cinquanta).
Enric Bosch i Serracanti, de Ca n’Arcís (esquerra), membre del Comitè i alcalde segon, quan va fer el servei militar a l’Àfrica. A la dreta el seu germà Jaume.
El regidor Josep Vila i Benet (Can Xilà) a la porta del jardí de Can Cuixart.
Valentí Solà i Argemí.
Regidor i membre del Comitè: Joan Sans i Ferrer, de Can Font.
A l’Ajuntament i al Comitè, Joan Carner i Roca, de Ca la Viuda, va donar suport a la República.
Valentí Solà i Argemí (de Can Cigró o Ciuró), membre del Comitè de Milícies, vestit de soldat de cavalleria a Valladolid el 1919.
A dalt, a l’esquerra, Angelina Vila i Carner (Can Ferrer Llegum), dona de Joan Sans i Ferrer, amb la seva mare i germanes.
L’única dona de Gallifa que es va fer miliciana: Angelina Vila i Carner.
Casimiro Turon i Aliu, el xofer del Comitè. Primer conductor de l’Empresa Sagalés en la línia Gallifa-Sant Feliu de Codines.
Davant la Caixa de Reclutes 413, de Barcelona, preparats per anar al Front (1937): Josep Bosch, Pere Berengueras, Santiago Genestós i Sadurní Vila.
La presència dels sindicats revolucionaris a Gallifa. Josep Bosch i Serracanti amb uniforme d’ordre anarquista. A la gorra duu la inscripció de la CNT.
En plena guerra (1938) a la comarca de l’Alcarria, província de Guadalajara.
Els infants de la Segona República. 1931
Maria Giner i Bañon, de Ca la Mestra (esquerra), i Pepita Genestós i Canet, de Can Moratones, al safareig de Can Roqueta.
Pere Codina i Carner (Can Quimet), assegut a l’era de la Rectoria. 1977.
La família de Can Roqueta davant de casa seva (1962). Amb bastó, Antoni Font i Estrada, un propietari de dretes que el 1939 va declarar a favor dels parcers.
Retrat de casament: Jaume Solà i Ferrer i Rosa Pujol (Can Ferrer).
Retrat de Casament: Casimiro Turon i Aliu i Anna Solà i Genestós (Can Tiu).
Josep Argemí i Sans en un moment de descans, el 1973.
Josep Argemí i Sans passejant amb la seva dona, Francesca Noguera i Rifà, el 1973.
1951. La generació de la postguerra en una típica estampa escolar.
1959, amb mossèn Dalmau, vestits de minyons escoltes i noies guies.
Anna Solà i Genestós va treballar de mocadera per al Comitè durant la guerra civil del 1936-1939. Català Roca la va fotografiar fent botifarres al Racó, als anys 1950.
Signatures de l’acta de constitució de l’Ajuntament roig (1936).
Art, guerra i pagesia
Rúbrica Editorial, El Prat de Llobregat, 2000.
Disseny gràfic de Jordi Vigué.
Pròleg de Toni Navarro i Tello, alcalde de Gallifa.
Presentació de Martí Boada, professor de Ciències Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fòrum Global 500 de les Nacions Unides.
Epíleg de Mn. Josep Dalmau, rector de Gallifa.
112 pàgs., 38 fotografies. Francesc Català Roca, fotògraf.
Ha estat una molt bona notícia que l’Amàlia es decidís a encetar un nou projecte literari, que tingui com a leit motiv el poble de Gallifa, en ocasió, entre d’altres, de la celebració enguany del mil•lenari del Castrum Gallifa.
I és que mil anys d’existència són molts anys, tractant-se de coses de l’Home. I si els ocupants d’aquesta vall hem estat capaços de vincular-nos a aquesta terra durant un lapse de temps tan dilatat, sense ni tan sols canviar una lletra del topònim, els que vivim l’actualitat tenim l’obligació de celebrar aquest aniversari, no solament d’una manera festiva, sinó també com a punt de reflexió i reafirmació col•lectiva que ens faci ser poble. TONI NAVARRO I TELLO.
Amàlia Bosch i Datzira publicà “Gallifa, abans i ara” i, a continuació, una extensa anàlisi sobre el moviment associatiu editat per la Federació d’Ateneus de Catalunya. Ara en aquest llibre, tornà al lloc d’origen de la mà del ceramista Josep Llorens Artigas, l’alcalde “roig” Antoni Carner i Roca, i un savi representant de la pagesia, Josep Argemí i Sans. Coincidint amb el mil•lenari de Gallifa, junts ens fan el retrat d’una peculiar realitat rural influenciada pels esdeveniments culturals i les conclusions socials de l’època.
L’entrevista de l’Amàlia a en Pepet em recorda el treball innovador que alguns països del Tercer Món han iniciat, i que sens dubte ha de ser una aportació al Primer Món –qui ho havia de dir!–, en el que en diuen el treball cap al necessari desenvolupament sostenible, que ha estat basat en el diàleg de sabers, que consisteix en donar el mateix nivell de reconeixement i de valor als coneixements del món acadèmic i científic que al coneixement popular dels pagesos i dels homes i les dones de les comunitats locals. Amb aquest nou plantejament els primers aporten mètode i els segons coneixement acumulat existencial; el resultat d’aquest sumatori és sens dubte tan innovador com revolucionari, i constitueix una aportació cap a la cultura de la sostenibilitat, de la que el Primer Món tant ha d’aprendre.
Presentació
Antoni Navarro i Tello, alcalde de Gallifa
Josep Llorens Artigas
El ceramista de Gallifa
Antoni Carner i Roca
Alcalde Roig i president del Comitè (1936-1939)
Josep Argemí i Sans
Senzillament mestre
Presentació: Martí Boada, professor de l’UAB
Epíleg
Mn. Josep Dalmau i Olivé, rector de Gallifa
Agraïments de l’autora
El llibre sobre les persones de Gallifa té tres personatges que centren els tres capítols:
Des dels primers anys del 2000, diversos investigadors s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Gallifa per conèixer l’existència de fosses comunes com a resultat d’afusellaments durant o acabada la guerra civil del 1936-1939. La Generalitat fa anys que treballa en la recollida de dades sobre fosses comunes i persones desaparegudes.
L’ajuntament els ha donat el meu telèfon perquè els expliqui tot el que sé sobre aquesta qüestió. El llibre Persones de Gallifa. Art, guerra i pagesia és l’única publicació on s’estudia aquest període de la història de Gallifa.
L’esmentada recollida de dades, poble per poble, completa el seguiment que ha fet la Generalitat de la repressió franquista: es tracta de les proves documentals o amb testimonis de familiars dels homes que van estar tancats en camps de treball, camps de concentració i presons durant i després de la guerra, als quals s’ha concedit una compensació econòmica.
A Gallifa no existeix cap fossa comuna.
Als primers dies de la guerra, un home resident a Gallifa va ser afusellat fora del municipi (Sant Llorens Savall) per milícies d’altres pobles.
Durant la guerra, un home de Gallifa va ser afusellat pels republicans quan es va presentar a files, després d’haver estat emboscat.
Acabada la guerra va ser afusellat per la policia franquista un home de Gallifa que havia format part del Comitè de Milícies de Sant Llorens Savall. Mentre es trobava amagat temporalment a Gallifa, va ser delatat, empresonat i executat amb altres tres exmilicians de Sant Llorenç.
M’he posat en contacte amb la Generalitat per conèixer la possibilitat d’esbrinar on poden estar enterrats homes de Gallifa morts al front durant i en les darreres etapes de la guerra. La nova llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura franquista tindrà un abast limitat. L’obertura de fosses i la identificació dels morts es durà a terme únicament en el cas que se sàpiga amb certesa que hi ha enterrades persones concretes i així s’hagi denunciat. Les altres fosses, ni que se’n conegui l’indret, romandran tancades. Únicament les proves d’ADN podrien certificar la identitat dels morts, però aquest gran banc de dades de moment no existeix ni es vol treballar en aquesta direcció. AMÀLIA BOSCH (2008).
Els moments d’exaltació d’un poble per una efemèride notable, com és la celebració dels seus mil anys d’existència, fan obrir nous horitzons, fan conquerir nous espais de llibertat i fan posar al descobert veritats somortes o amagades.
Per exemple, l’Amàlia Bosch ens ha explicat en aquestes pàgines l’esforç que feren els habitants de Gallifa per mantenir la llibertat i la democràcia el 1936, quan un general qualsevol –un tal Francisco Franco–, sense cap legitimitat ni cap raó digna, va aixecar-se en armes, des de les illes Canàries, contra la República i contra la Generalitat, el govern de Catalunya, nascuts de la voluntat popular el 1931.
Aquest canvi de clima provocat per la revolta militar contra el poble, féu emergir a Gallifa un home excepcional, gairebé anònim i desconegut, en Ton de Can Biel, que féu possible imposar i mantenir el govern demòcrata i republicà sense vessament de sang en aquest seu poble de Gallifa, enmig d’una guerra incivil sense entranyes. Un home analfabet, però amb més seny que aquell Francisco Franco que matà a la reraguarda tots els qui no pensaven com ell: comunistes, catalanistes i maçons durant la guerra i després d’ella. Entre els més dignes per la seva significació, féu assassinar el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i amb això pretenia esborrar del mapa tota la consciència catalana.
MN. JOSEP DALMAU