Amalia Bosch i Datzira - Escriptora de Gallifa
  • Inici
  • Novel·la
    • El fill de l’explorador
  • municipi de Gallifa
    • Persones de Gallifa
    • Gallifa, abans i ara
      • Josep Llorens Artigas – Francesc Català Roca
      • Mossèn Josep Dalmau
      • Ermita de Sant Sadurní
      • Rectoria de Gallifa
      • Ermita del Grau
      • Castell de Gallifa. Santuari de l’Ecologia
      • Església de Sant Pere i Sant Feliu i casa del Racó
      • Panoràmiques i racons de Gallifa
  • Ateneus de Catalunya
    • Els Ateneus de Catalunya
    • El Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui
  • Secció oberta
  • Biografia
  • Buscar
  • Castell de Gallifa. Santuari de l’Ecologia

    Capella romànica de Santa Maria (s. XI) i casa de l’ermità, després del 1920. En aquesta data s’arrenquen les campanes i es col·loquen al campanar de la Rectoria de Gallifa.

    Galeria de fotos
  • Ermita de Sant Sadurní

    Ermita amb campanar de paret i una edificació de cisterna afegida, que podria ser una capella d’una època anterior. Al mur de ponent hi té adossada la casa dels ermitans.

    Galeria de fotos
  • Esglesia Sant Pere i Sant Feliu i casa del Racó

    Església romànica (s. XII), parròquia de Sant Pere i Sant Feliu, abans del 1927. La casa del Racó en una edificació annexa.

    Galeria de fotos
  • Ermita del Grau

    Aplec del Grau 08.04.2006. Tradicionalment se celebrava el dilluns de Pasqua.

    Galeria de fotos
  • Rectoria de Gallifa

    Rectoria i campanar del poble, edificat el 1921.

    Galeria de fotos
  • Mossèn Josep Dalmau

    Placa commemorativa 50 anys mossèn Dalmau rector de Gallifa 01.10.2006

    Galeria fotos
  • Josep Llorens Artigas i Francesc Català Roca

    Joan Miró (centre), Llorens Artigas i el seu fill Joan Gardy Artigas, a Gallifa. Foto Català-Roca.

    Galeria de fotos
  • Panoràmiques i racons de Gallifa

    Font de les Maioles. Broc d’aigua.

    Galeria de fotos
AnteriorPosterior
12345678

Gallifa, abans i ara

Editorial

foto-gallifa-abans-i-araEditorial el Llamp
Barcelona , 1986
254 pàgs
44 fotografies

Pròleg de Mn. Josep Dalmau, rector de Gallifa.Direcció de la història medieval: Dr. Antoni Pladevall i Font, autor d’obres tan importants com la biografia d’El General Josep Moragues i laHistòria de l’Església a Catalunya. Director de l’obra col·lectivaCatalunya Romànica.

Contraportada

Aquest llibre de l’Amàlia Bosch, fent-nos conèixer fets i gestes de municipi de Gallifa, ben segur inspirarà noves iniciatives que vindran a coronar aquest esforç d’identificació dels actuals habitants de Gallifa a les constants històriques dels pobladors de la petita vall.

El llibre ens ajudarà a recuperar la memòria històrica, a conèixer més bé les nostres contrades i a estimar encara més el nostre poble de Gallifa.

L’Amàlia és llicenciada en geografia per la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona; vol dir que ha posat en joc tots els elements tècnics per fer un estudi objectiu del passat de Gallifa, que no ha estat pas sempre exemplar quant a convivència. MN. JOSEP DALMAU.

Enllaços relacionats

Santuari Ecològic del Castell de Gallifa
Ajuntament del municipi de Gallifa
Fundació Tallers Josep Llorens Artigas
Museu municipal Can Xifreda – Sant Feliu de Codines
Revista “La Pinya”, de Sant Feliu de Codines

Biblioteques on consultar aquest llibre

Universitat de Barcelona
Universitat Pompeu Fabra Universitat Rovira i Virgili

Arxiu històric de la Ciutat de Barcelona

Pròleg (fragment)

Faig un esforç per retrobar el poble de Gallifa de l’any 1956. Hi vaig arribar un estiu, en vigílies de la festa major. La primera imatge que se’m tira a sobre amb més força és la nit.

Potser, per la seva singularitat i raresa, la nit de la petita vall de Gallifa, quan m’hi paro a sentir-la, encara m’emociona.

Oh, aquelles nits embolcallades d’espessa i negra fosca, i plenes de sorolls de bosc i de muntanya! Eren gairebé feréstegues.

Una impressió mitigada solament pel convenciment de trobar-te dins una vall habitada que feia pocs minuts havies vist fondre’s en retirar-se la cortina de llum que el Sol arrossegava amb la seva posta.

 La nit matava tota la vida dins el poble. Cap al tard els pocs habitants de les aïllades cases recollien el fato del camp i els estris de davant de la llar i… tancant la porta s’ensorraven a casa a sopar i a dormir com les gallines.

És que el municipi de Gallifa en aquells anys no tenia llum elèctrica; no tenia telèfon, ni carretera practicable. Estava incomunicada.

Era com una illa parada a l’edat mitjana, voltada de civilització. L’habitant de les ciutats i dels pobles grans fa molts anys que ha perdut aquesta experiència de viure dins la foscor de la nit sense cap punt de referència, com suspès dins la tenebra.

 Malgrat tot, més tard vaig descobrir que no els era cap problema als pobladors de Gallifa de transitar a negra nit pels solitaris caminois fresats de la vall.

Semblava que tenien una llum en el dit gros del peu que els permetia fer el pas segur i veure-hi a través de la tenebra com unes feristeles qualsevol. Més d’una vegada m’havia topat amb algú pel camí i tot seguit em deia “Apagui la llanterna, mossèn, que m’enlluerna!” Oh, els sorolls del bosc durant la nit! El vent xiulant entre les branques dels pins i dels alzinars (de dia la llum no te’ls deixava sentir), els udols de la cabrota ressonant dins la vall apagada i silent! El sobtat escorriment d’algun animal –conill, llangardaix o toixó– que pren distància dels passos estranys que s’acosten, o el trencament d’un branquilló produït pel vol ras o la caiguda en picat del mussol que caça ratolins pels marges! Tot això amb el concert de les granotes com a música de fons, els acords de la qual es fonen i es confonen a mig camí del cel amb la penetrant llum de les estrelles! (…)

Avui les nits de Gallifa fan la sensació d’un envelat, d’una festa que s’allarga fins a les petites. L’espetec de llums fent tornar del no-res de la fosca les cases amb la seva silueta d’ombres transparents pot ser el símbol dels canvis profunds que s’han produït durant els trenta anys del meu primer record.

MN . Josep Dalmau

Index del llibre

El medi natural

Gènesi del relleu
Descripció geogràfica
El clima i les aigües
La vegetació i la fauna

El medi rural

Antecedents prehistòrics
Evolució de l’hàbitat
Paisatge agrari. Els conreus
Vies de comunicació
Evolució demogràfica
A cavall entre dues comarques
Com són els gallifans?

La vida a l’entorn del romànic

Sant Sadurní
El Castell i Santa Maria
Sant Pere i Sant Feliu
Mare de Déu del Grau

Gallifa, darrera trajectòria

L’esperança de la joventut
Confluència de corrents
El ceramista Artigas

Annex

Documents
Decrets
Desgràcies
Bruixeria (elaborat per Antoni Pladevall)
Expressions Populars (cançons i renecs)
Llista d’habitants

Agraïments

Descripció de l’obra

El llibre Gallifa, abans i ara és el resultat d’una àmplia recerca sobre la geografia i la història del municipi, que comença amb les troballes arqueològiques en les coves prehistòriques i acaba als anys setanta del segle XX.

 L’estudi sobre el medi natural i rural orienta el lector sobre el patrimoni biogeogràfic i l’empremta que les comunitats humanes han deixat en el paisatge. Gallifa s’ha mantingut com una àrea estrictament rural fins ben bé els anys seixanta del segle XX, amb una distribució de l’hàbitat pràcticament calcada a l’Edat Mitjana, malgrat la proximitat de Barcelona i la conurbació urbana.

 L’estudi històric de Gallifa arrenca amb la primera menció escrita que ens ha arribat. És de l’any 939, quan la muntanya de Sant Sadurní s’esmenta com un dels límits del comtat de Barcelona. Es considera, per tant, terra fronterera. Més enllà, cap al nord del montem Sancte Saturnini, s’estén una terra (un corredor) que fins a mitjan segle X resta inhabitada, per on els musulmans penetren per fer les ràtzies contra la Cerdanya. La muralla o castell de Sant Sadurní perd el caràcter defensiu a partir del segle X, quan es restaura el comtat d’Osona i es posa ordre en aquest territori. El castell de Gallifa, més pròxim a la producció agrària, les vies de comunicació i els nuclis rurals, acaba integrant el seu terme, al temps que s’erigeix en un dels centres del poder feudal del nord del comtat de Barcelona.

 El primer document que ens ha arribat amb el nom de Gallifa és una mica posterior, del 999. En una delimitació de terres apareix el “torrente decastrum Gallifa” o torrent del castell de Gallifa (riera de Gallifa).

 El llarg període medieval, escrit amb aportació de dades de l’historiador Antoni Pladevall i Font, ens informa del domini superior del municipi (els comtes), dels senyors feudals que l’administren, i dels castlans o família que l’habita i guarda. L’etapa medieval, de subjecció total als senyors (els quals posseeixen el molí on es mòlt el gra, la carnisseria, la ferreria, etc.) acaba al segle XVI amb la independència del municipi. Gallifa es redimeix del poder feudal pagant la suma de 10.000 sous. Així, el 1564 Felip II firma un privilegi en el qual concedeix al poble de Gallifa una sèrie de capitulacions: serà governat per un batlle i jurats (el batlle, en entrar, jurarà els drets i els costums de Catalunya); tindrà una fira per Sant Llop i mercat el dilluns de cada setmana; podran tenir carnisseria, escrivania i fàbrega o ferreria; el primer divendres de cada mes hi haurà judici o cort a la plaça per fer justícia, etc.

 Una de les etapes històriques més traumàtiques s’esdevé als primers vint anys del segle XX, quan l’ajuntament de Gallifa es presenta davant els tribunals reclamant la propietat del Castell de Gallifa, disputant-la al rector de Gallifa, que diu que la mola i edificis els posseeix la parròquia. El Castell, per motius que s’ignoren, no té en aquesta època un propietari legal. El poble es divideix en dos bàndols, no com un fet puntual, sinó com una característica inherent al tarannà dels seus habitants. El Suprem dóna la raó al rector i obliga l’ajuntament a pagar les costes.

 En l’apartat d’arquitectura religiosa, Gallifa té una posició privilegiada. En el seu terme es conserven quatre esglésies romàniques, documentades entre els segles XI i XII, tres de les quals probablement s’aixequen sobre restes carolíngies o preromàniques. La principal és l’actual església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, situada a la vall. La segueix en importància l’església de Santa Maria del Castell, avui reconvertida en Santuari de l’Ecologia. I dues ermites: Sant Sadurní, a l’extrem nord, i el Grau, a l’extrem sud.

 La darrera trajectòria del poble ve conformada per la presència de dues persones rellevants: el ceramista Josep Llorens Artigas, que s’hi instal·la el 1950 amb la família i construeix els forns de ceràmica, i Mn. Josep Dalmau i Olivé, un sacerdot que el 1956 és apartat dels moviments obrers que reneixen en les ciutats industrials pròximes a Barcelona.

Bibliografia sobre Gallifa

  • Moreu Rey, Enric. La rodalia de Caldes de Montbui, Ed. Teide, Barcelona, 1961.
  • Gallifa. 2a. Ronda Vallesana. Unió Excursionista de Sabadell (editat els anys 1980).
  • Bustamante, Martí; Garriga, Martí; Miralda, Josep. Materials i jaciments arquelògics del Museu de Sant Feliu de Codines. Edita: Museu Arqueològic Municipal, 1988.
  • Ballbè i Boada, Miquel. Les nostres ermites: Castellbisbal, Gallifa, Matadepera, Rellinars, Sant Cugat, Rubí, St. Llorenç Savall, Terrassa, Vacarisses, Viladecavalls, Terrassa, 1988.
  • Catalunya Romànica, volum XVIII (Vallès Oriental i Vallès Occidental), edita Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991, pàgines 110 a 116.
  • Pladevall, Antoni. Castellterçol. Història de la vila i del seu terme, Eumo Editorial, 1991, pàgs. 265 i 266.
  • Català i Roca, Pere (director de l’obra). Els castells catalans, vol. II, Rafael Dalmau, editor, Barcelona, 2a. edició nov. 1991, pàgs. 83 a 92.
  • Bosch i Datzira, Amàlia. Persones de Gallifa. Art. Guerra i pagesia, Rúbrica Editorial, El Prat de Llobregat, 2000.
  • Canyameres, Ferran. Més enllà del rancor (novel·la), Editorial Laertes, Barcelona, 1986.
  • Bros, Vicenç; Miralles, Jordi; Real, Joan. La Fauna del Vallès Occidental. Catàleg i estudi biològic de la fauna vertebrada, Premi Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1982.
  • Dalmau, mossèn Josep. La fe, a debat. Editorial Pòrtic, Barcelona, 1971.
  • Dalmau, mossèn Josep. Catalunya i l’Església en el banquet dels acusats (El T.O.P. a porta tancada), Editorial Pòrtic, Barcelona, segona edició, febrer 1980.

Referències sobre l’obra publicada

El llibre Gallifa, abans i ara es troba referenciat en la bibliografia relativa al municipi, en les obres següents:

  • Catalunya Romànica, volum XVIII (Vallès Oriental i Vallès Occidental), edita Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991, pàgines 110 a 116.
  • Ballbè i Boada, Miquel. Les nostres ermites: Castellbisbal, Gallifa, Matadepera, Rellinars, Sant Cugat, Rubí, St. Llorenç Savall, Terrassa, Vacarisses, Viladecavalls, Terrassa, 1988, pàgs. 23 a 49.

El municipi de Gallifa

Parlant dels llibres de l’Amàlia Bosch, recollim en aquesta web moltes fotografies de Gallifa, dels seus punts d’interès i de la seva gent.

Pots veure fotos de persones de Gallifa, com ara fotografies de Mossèn Josep Dalmau i fotografies de Josep Llorens Artigas i Francesc Català Roca

També pots veure fotografies dels llocs emblemàtics de Gallifa, com ara un àlbum del Castell de Gallifa, fotos de l’Església de Sant Pere i Sant Feliu i casa del Racó, fotografies de l’Ermita de Sant Sadurní, un àlbum de l’Ermita del Grau, fotografies de la rectoria de Gallifa i fotos d’altres panoràmiques i racons de Gallifa.

  • Gallifa, abans i ara
    • Castell de Gallifa. Santuari de l’Ecologia
    • Ermita de Sant Sadurní
    • Ermita del Grau
    • Església de Sant Pere i Sant Feliu i casa del Racó
    • Josep Llorens Artigas – Francesc Català Roca
    • Mossèn Josep Dalmau
    • Panoràmiques i racons de Gallifa
    • Rectoria de Gallifa
  • Persones de Gallifa
  • Inici
  • Novel·la
    • El fill de l’explorador
  • municipi de Gallifa
    • Persones de Gallifa
    • Gallifa, abans i ara
      • Josep Llorens Artigas – Francesc Català Roca
      • Mossèn Josep Dalmau
      • Ermita de Sant Sadurní
      • Rectoria de Gallifa
      • Ermita del Grau
      • Castell de Gallifa. Santuari de l’Ecologia
      • Església de Sant Pere i Sant Feliu i casa del Racó
      • Panoràmiques i racons de Gallifa
  • Ateneus de Catalunya
    • Els Ateneus de Catalunya
    • El Centre Democràtic i Progressista de Caldes de Montbui
  • Secció oberta
  • Biografia

Gallifa a la web

  • Gallifa a la vikipèdia
  • Ajuntament de Gallifa
  • Biografia
  • Enllaços
  • Secció oberta

Enllaços d’interès

  • Amàlia a Rubrica Editorial
  • Yo soy madre soltera

Gallifa a la xarxa

  • Gallifa a la vikipèdia
  • Ajuntament de Gallifa

Altre contingut

  • Biografia
  • Enllaços
  • Secció oberta

Llibres d’Amàlia Bosch

  • Els Ateneus de Catalunya
  • Gallifa, abans i ara
  • Persones de Gallifa
  • El fill de l’explorador
© Copyright - Amalia Bosch i Datzira - Escriptora de Gallifa - powered by Enfold WordPress Theme
Scroll to top