Dalmau i l’esport
De petit, mossèn Dalmau es veu que era bastant esmirriat. No tenia mai gana. Menjava només el que li venia de gust. La seva iaia, he sentit explicar, li portava un tros de coca ensucrada cada diumenge, en sortir de missa. Era el petit i l’havien de cuidar. De tant en tant, si tenia un gran desig de menjar carn (el cos es fa escoltar quan li falten determinats nutrients), se n’anava a una carnisseria del carrer, demanava uns talls de vedella (la mare passarà a pagar) i els coïa en una graella a les brases. Se’ls menjava amb fruïció.
De la infantesa més tendra li ve l’aversió a la major part dels aliments que es consideren saludables i portadors de vitamines i minerals: les verdures i les fruites. No en menja cap. Com si totes tinguessin el mateix gust. En qualitat de llamenc o mal menjador, la seva dieta ha estat sempre reduïda, però ha resistit fins avui, als noranta anys. No pren cafès ni alcohol, ni fuma. Diuen els metges i dietistes que, si les persones d’una bona genètica fessin una alimentació variada i equilibrada, podrien viure molts més anys. Ell no ha portat una alimentació saludable, tal com ara s’entén, però en canvi ha fet molt exercici, una altra de les icones de la bona salut. Sempre se l’ha vist corrent amunt i avall, a peu, en moto i en cotxe. Potser per la capacitat d’estar sempre en moviment, i tal vegada per la fortalesa mental del rector (avui emèrit) de Gallifa, ha gaudit d’una salut de ferro.
A Sant Llorenç Savall, el seu poble de naixement, juga a cuit-a-amagar amb els companys pels carrers propers a l’església i a manos als boscos; l’arma és una mà que pren la forma d’una pistola i es guien per unes regles estrictes. Als seminaris de Salamanca i Comillas aprèn a fer gimnàstica cada matí. A Gallifa, als trenta anys complerts, ràpid i llest, caça a manos els grups de nois i noies que al bosc de la rectoria intenten inútilment caçar-lo a ell. També des de jove és un bon boletaire i sap on anar-los a collir.
Només arribar a Gallifa el 1956 reconverteix la bassa de regar de la rectoria en piscina pública, mantenint l’ús tradicional. Té interès que la canalla sàpiga nedar. Tots n’aprenen sols. I els que no, doncs no. Ell també s’hi banya. I ajuda a netejar-la de fang i llot una vegada a l’any. El diari d’extrema dreta ¿Qué Pasa?, que s’edita a Madrid, li dedica uns quants articles quan s’assabenta que el rector practica la natació en un lloc públic, i l’anomena “el triste cura párroco de la Gallifa”.
Les múltiples ocupacions com a activista religiós i polític, i sacsejador de consciències, li han impedit dedicar hores a l’esport. Tanmateix no ens l’imaginem fent llargues travesses pel Pirineu i la muntanya mitjana. El seu esperit inquiet ho impediria. Té la ment massa ocupada i sempre es compromet amb tres feines a la vegada. Arriba tard a tot arreu. O no es presenta. Potser amb un mòbil, en els temps de més activitat, hauria millorat, però la moderna telefonia ve un temps després.
Tot i les aptituds físiques i psíquiques, només practica esport en moments puntuals, quan ho decideix, quan li ve de gust fer una pausa. És un bon esquiador. Nedador. També futbolista. I jugador de bàsquet. El mar és el seu segon hàbitat. Pesca musclos i petxines a les roques, amb ulleres, tub i peus d’ànec. Com que li agrada l’arròs a la cassola, el marisc que recull l’incorpora a la seva alimentació. Pesca a pulmó, amb arpó, a poca profunditat, tot i que pugui estar prohibit.
Ara bé, el que li ha donat més fama és la pràctica del submarinisme. Ell, que tan fàcilment es deixa seduir pels colors, per les fantasies, per tot allò que fa pampallugues, troba en els paisatges marins un món fantàstic, desconegut, que també vol descobrir, apropiar-se de la seva bellesa. I si això suposa un risc, molt millor. Sense risc no hi ha emoció, no hi ha vida, sembla dir-se. D’aquí la fascinació que també sent pel firmament, per l’univers, per les galàxies i els forats negres.
Es treu el carnet de submarinista al CRIS (Centre de Recuperació i Investigacions Submarines), de Sabadell. El club de busseig del Centre és el més antic de Catalunya. Immediatament sap on trobar el vestit de neoprè, les escafandres, els ploms i tot l’altre material imprescindible per fer uns viatges de pel·lícula, tant apassionants o més que el que descriu Juli Verne en el viatge submarí de mil llegües. Mossèn Dalmau, que coneix tanta gent de totes les capes socials, sempre té un amic que amb la barca el porta a la mar perquè gaudeixi dels agrestes paratges submarins de la Costa Brava. I quan no és així, busca un grup de persones que l’acompanyin i s’endinsa en el mar des de qualsevol platja de la costa feréstega de Girona.
Fins que un bon dia, un monitor del CRIS coneix una noia en un curset d’immersió. I allà neix un “amor submarí”. La seva il·lusió és casar-se sota l’aigua. De seguida troben un escolapi, que havia fet el curs d’escafandrisme i continuava practicant, per oficiar la cerimònia dins el mar. Tanmateix, cap bisbe de les diòcesis de Barcelona, Tarragona i Girona els facilita el tràmit. Ni tan sols la Santa Seu els dóna satisfacció. Temps després consulten el nou bisbe de Girona i aquest els dóna l’autorització. Però… quina llàstima, el pare escolapi decideix abandonar el ministeri (penja els hàbits) i ja no tenen oficiant. Tot això succeeix el 1974.
Comencen a moure fils i s’assabenten que a la Unió Subaquàtica Sabadell (UNISUB) hi ha un capellà de molta empenta, però difícil de localitzar: mossèn Josep Dalmau. Obtenen el seu número de telèfon, es posen en contacte i l’endemà se citen a la porta del Seminari de Barcelona. El monitor descriu així la primer impressió: “La seva imatge era d’una senzillesa tan poderosa, que em vaig adonar que no era una persona comuna i corrent” (del llibre A mossèn Dalmau. D’un home, d’un temps, d’un país, 1997, múltiples autors).
El dia fixat, mossèn Dalmau reuneix al seu voltant, a bord d’un vaixell atracat al port de Palamós, els prop de dos-cents assistents i els explica com es desenvoluparà la cerimònia. El casament se celebra a la Llosa, de Palamós, a dotze metres de profunditat. Un bussejador aguanta el crucifix des d’una roca. Uns cent submarinistes envolten els contraents. Davant seu mossèn Dalmau. Els assistents posen els braços en creu, amb els palmells cap amunt i deixen de respirar uns instants en senyal d’oració.
Ja a bord del vaixell mossèn Dalmau adreça unes paraules als assistents. No sembla un sermó, però tothom entén que ho és.
Amàlia Bosch i Datzira
