Primer Premi de prosa del I Certamen Literari La Pinya 1992.

Publicat a la revista La Pinya, núm. 46, de juny de 1992.

Transcripció

Viatge a la ciutat dels Sants

El trajecte de l’Hospitalet a Vic sempre se’m fa llarg, i més quan el tren para a totes les estacions. Alguna vegada, però, m’immergeixo en les converses dels passatgers que tinc més a prop i el viatge s’escurça tant que no tinc ni temps d’anar al lavabo. No és que això, l’assumpte del lavabo, em preocupi gens. Ben al revés. És un consol distreure’s amb el que sigui i no haver d’entrar a la cambra de les pudors, on manca paper i aigua, la porta no tanca i els giravolts incontrolats et llancen d’un cantó a l’altre de la cabina. Si el tren va mig buit, o les converses són a mitja veu i els joves no premen el botó del casset de rock català, castellà o anglès, em quedo somniant que vaig en tartana, i, en passar per les Franqueses, m’omplo de la bellesa de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Puig de la Creu, el Farell, Sant Sadurní… No tens, però, gaire estona. De seguida arribes a la Garriga i t’enfiles pel congost del riu fins que, a prop de Centelles, la plana s’obre plena de boira o de colors.

L’arribada a Vic sempre és sorprenent. En pocs anys ha esdevingut una petita metròpoli —on es barregen diferents races i vestits amb esglésies i convents— coronada pel palau episcopal. Només de posar els peus a l’andana, els magrebins que vénen amb el tren són rebuts per grups d’homes de la mateixa procedència, amb indumentària africana o europea, tot i que prevalen els de pantalons i americana o jersei. En les diferents estacions del recorregut han anat pujant africans de pell més clara i de pell més fosca. Tots ells són molt silenciosos. Si hi ha moltes places buides, s’asseuen. Si puja força gent, sempre es queden drets prop de les portes i no lluiten mai per un seient.

A la sala d’espera em rep un vell amic. Em saluda i somriu. El ram de mimosa que envolta amb les seves mans no es mou de lloc. Ja sé que no és per a mi, que té un altre destinatari. M’hauria agradat, però, sentir l’afalac d’un amic que t’espera i t’abraça cobrint-te les galtes dels polsim groc de la mimosa. Em diu si el vull acompanyar. A pas lent seguim un camí terrós obert recentment i travessem una via ràpida que es deu haver estrenat fa poc. La porta del pati de la casa és oberta de bat a bat. Dues monges velles acaben de baixar d’un cotxe i ens miren amb la familiaritat de saber qui som. L’una és baixeta i rodona. L’altra és esprimatxada i pàl·lida, i quan somriu li sobresurt d’entre els llavis una dent llarga decantada cap endavant. Em té tan preocupada aquella dent que, quan la miro a la cara, no sé veure altra cosa. Els lliurem al ram de mimosa i, després d’unes breus paraules girem cua cap al carrer. Ja a fora, rebo la notícia que les dues monges que hem saludat són de clausura. “Però, què hi feien al pati?”. “Ben segur venien del metge”, em respon el vell amic. “Si s’han de visitar, cal que es desplacin al consultori mèdic”, afegeix. La clausura ja no és el que era, penso dintre meu. Totes dues ens han promès que resaran per nosaltres. M’estimaria més no haver-hi anat, al convent de la monja de la dent llarga. Ara no sé si resaran per mi sola una vegada o moltes més, o si m’inclouran en el farcell anònim de persones per qui cal pregar a Déu. Hi ha misteris que em posen neguitosa.

Entrem als carrers estrets de la ciutat —foscos a tota hora— i arribem a la plaça. Avui és dissabte, dia de mercat. M’aturo uns moments davant la parada del planter i comento com m’agrada veure les desenes de plantes apilades i lligades amb espart i les arrels encara plenes de terra. Ell, l’amic, s’emociona recordant quan a estones feia de pagès i se sentia feliç treballant el tros i amarant-se de la tebior del solell. Passem de llarg els records i, uns carrers més avall, entrem en el portal d’un edifici gran i auster. A mà esquerra hi ha una obertura, a la manera d’una finestra, però sense vidres ni finestrons; a primer cop d’ull sembla com si hi haguessin posat una olla grossa perquè no passés l’aire!! Toquem el timbre i, darrer de ”l’olla”, ens respon una veu femenina. El meu amic conversa amb la veu i, entre tant, barrino què pot ser aquell estri tan estrany i aquella casa que té porta però no s’obre. Em sento nerviosa i excitada. De seguida intueixo que hem tornat a caure en un convent de clausura.

El recorregut per la resta de la ciutat és més planer i distès: la casa de la vila, la catedral, les muralles, el barri dels adobadors de pell, el sol de mig matí, magnífic i esplendorós… i tot el seguit de sants i maresdedéus esculpits o adossats a les pedres, a la manera de petites capelletes: una multitud de personatges que espien els moviments dels vigatans, osonencs i africans que treballen o passegen a qualsevol hora del dia i de la nit.

Finalment arribem a la casa del meu vell amic, ja als afores de la població, en aquell punt que abans es considerava fora del casc urbà i ara n’ha esdevingut frontera. És un edifici gran, amb dependències annexes, al qual s’accedia fins fa poc, que van obrir una nova entrada, per una portalada de fusta on hi podria passar un camió. Arbres, gespa i petits espais de descans amb cadires i taules blanques et fan creure que et trobes en un col·legi major. La calefacció i el sol transformen la teulada i les parets en una lloca gegantina, a recés de la qual et sents enfebrir. Ens espera un amic del meu vell amic, net i polit com sempre, amb aquell jersei gris trenat que he vist tantes vegades, i pentinat als seus vuitanta-dos anys com un jove de festa major. La meva mà toca suaument el seu braç. Així sap que sóc aquí. Intuïtivament em fa dues besades. Un gest que no ha repetit gaire sovint, però que executa amb la precisió de la persona avesada a la tendresa i als amanyacs. Ell és orfe de mare des del primer plor, i orfe, després, de paraules, de cançons i de rialles provinents d’un mateix perfum de suor. Va créixer amb altres nens i amb moltes mares de còfia blanca i embalum de faldilles negres.

Avui he portat la màquina de fotografiar. Un dia els vaig suggerir de fer-los un reportatge fotogràfic i es van entusiasmar. Per això sortim al jardí, on l’herba és verda i brillant com si n’haguéssim netejat les tiges una a una. Triem el paisatge en funció de l’orientació del sol i després deixo que ells busquin el racó que més els plau. Mostren una clara preferència per les imatges religioses de sants, santes i maresdedéus que poblen el jardí, de la mateixa manera que els turistes de París, Londres o Bangkok es fotografien al peu dels monuments més emblemàtics. Entre una instantània i l’altra parlem i riem com si fóssim de vacances. Avui és un dia molt especial, molt diferent dels altres dies. Per a mi és únic. Per a ells, potser també.

En un extrem del jardí hi ha un passeig amb arbres de fulla verda i bancs de fusta, banyats encara per la rosada de la nit. “Seieu aquí”, els dic, “i parleu de les vostres coses. Us faré uns primers plans que quedaran molt bé.” M’ajupo a terra i començo a disparar. Ells dos riuen, es mouen, aixequen les mans per acompanyar les paraules, i, a poc a poc, s’obliden —o ho simulen— que l’objectiu, sense fer fressa, segueix cadascun dels seus moviments. El sol que s’escapoleix entre les fulles i les branques dóna unes tonalitats més clares als rostres, però al mateix temps emergeixen amb tota la seva lluïsor les taques amarronades que la pell es reserva per a fer despuntar quan hom es fa gran.

No l’hem vist venir de lluny ni l’hem vist apropar-se a nosaltres. Sense fer soroll, s’asseu al banc i mira somrient els dos amics. Ens pregunta si ens fa res. “Tot al contrari, seieu”. “Jo a les fotografies no surto mai bé”, comenta com aquell que res; “en tinc una que sí que m’agrada” (aixeca la barbeta, tomba lleugerament el cap i fixa els ulls en un punt desconegut, mostrant quina era la seva posició en el moment de fer-li el retrat). Em sembla candorós com un nen, malgrat els solcs profunds a les galtes que els anys li han cavat. Sento tanta tendresa que li dic: “Us faré una fotografia a vós tot sol i ja veurem com quedareu de maco; però heu de fer una cara alegre, i si voleu també podeu riure”. Creua les mans sobre el ventre, fixa altra vegada els ulls en un punt indeterminat i arrossega darrere l’expressió del rostre tota la seriositat que la seva edat li permet. Disparo la màquina amb la mateixa satisfacció que ell posa per a mi. Em tremolen les mans d’emoció i sento la seva emoció fins a les entranyes. No passa gaire sovint, a la casa on viu, que els visitants es recreïn plasmant sobre el paper fotogràfic allò que és ben quotidià, com seure en un banc del jardí i parlar amb els companys i amics. O bé que tinguin l’atenció d’algú durant unes hores, amb l’ànim de complaure les seves il·lusions.

El banc del jardí ha esdevingut una tertúlia entre els, ara, meus tres amics. L’home candorós i seriós es llença a recitar un text que no conec, amb l’afany que l’escoltem i el coneguem. “Com és que en sabeu tant, de recitar?”, li pregunto. És una llarga història. Té prop de vuitanta anys i no sap llegir ni escriure —que ha de signar amb el dit—, però de jove feia teatre al seu poble. Ah!, i a més sap romanços en vers de tota mena, fins i tot una mica picants. Trec de la bossa una gravadora que em van regalar per Nadal i la hi poso a les mans. Amb la prudència i el neguit de tocar un casset per primera vegada, recita i recita com si es trobés en el millot teatre del món.

Tampoc els hem vist venir. Ara l’un, ara l’altre, s’han acostat a nosaltres i m’han demanat una fotografia. Alguns d’ells els coneixia de veure’ls passejar pel jardí o asseguts a les butaques de darrere els finestrals de la planta baixa. Altres, és la primera vegada que hi parlo. Ja som nou persones sota els arbres del petit passeig. És dissabte el matí, però podria ser qualsevol dia de la setmana per la rutina de llevar-se, esmorzar, oir missa a la capella i esperar l’hora de dinar, a la una en punt. Però aquest matí és diferent. Al jardí se sent remor de veus i una noia fa fotografies com si es tractés d’una professional de la càmera. I jo vinga patir: a veure si després que hi han posat tanta il·lusió, les instantànies em surten mogudes o un raig de sol s’escola per un dels angles de l’objectiu i emmascara tot vestigi de color! Em perdrien la confiança i ja mai més em demanarien que els fotografiés!

No deixo que els dubtes destorbin o entelin un matí de febrer a la ciutat de Vic, a recés dels arbres i envoltada d’un consell d’ancians que parlen d’un passat que els cou o els emociona. Ben bé, és com si els conegués de sempre, però ni tan sols en sé el nom. He pensat que podria preguntar-los-hi, però segur que em faria en embolic. Ho deixaré per a una altra ocasió. Més m’estimo anomenar-los per un tret especial, potser insignificant, però que a mi em serveix de referència per associar-lo a cada persona: l’home que recita, l’home del bastó, l’home del jersei blau cel, l’home de la porteria, l’home del bigoti… No hauria de ser així. D’ençà que varen entrar en aquesta casa, han passat a l’anonimat, un anonimat només dissimulat per la identificació personal del carnet d’identitat, la llibreta d’estalvi i la fitxa mèdica de l’hospital o del centre d’atenció primària de la Generalitat. Ja no paguen lloguer, ni compren una rentadora a termini, ni encarreguen les llavors de civada al sindicat…

Amb un posat digne i seriós es col·loquen davant meu i faig córrer el rodet fins que s’atura inexorablement. Després, tot és dir-me que em volen pagar les fotografies, que quan els les faré arribar. “Aviat, aviat. Però no em pagueu res, que és ben poca cosa. Ara haig de marxar, el tren surt d’aquí a mitja hora”. Recullo el fato que havia deixat a terra i demano al meu vell amic si té alguna cosa per beure. Al costat de la sala del billar hi ha una habitació amb un telèfon públic, una màquina automàtica de refrescos i una altra de cafè. El sol m’ha escalfat el cap —i això que encara falten unes setmanes per al mític sol de març— i necessito abeurar el meu cos amb urgència. Al passadís trobem una monja jove, de pell immaculadament negra, que empeny un carretó folrat de tela blanca, ple de roba per dur a la bugaderia que hi ha al costat de la capella. M’estranya veure tan poc moviment a aquesta hora. Dedueixo que hom s’empolaina per baixar al menjador, un ritual que té molt a veure amb la higiene i amb la relació social. Al cancell m’acomiado de la monja telefonista-recepcionista, una mena de belluguet de més de vuitanta anys que ha residit a França una bona part de la seva vida. Sempre s’interessa pel meu estat de salut i de la família, però té la virtut de ser extremament discreta i falaguera.

La càmera fotogràfica pesa més que quan he arribat. Pot semblar una apreciació molt poc objectiva, però ara no tinc temps d’esbrinar dintre meu si faig bé o malament de mesurar en termes físics allò que és intangible científicament. Tinc la sensació que dins la càpsula negra de marca japonesa m’enduc l’avi del jersei gris i el que recita, la monja negra i el jardí sagrat dels ancians i les ancianes (per cert, on eren les àvies de capellina feta de ganxet i mitges gruixudes, que no n’he vista cap?), com si me n’hagués apropiat furtivament.

Apresso el pas fins a la sortida, però el vell amic i l’altre amic van tan ràpids com jo, encara que un d’ells ranquegi una mica. Què hi fan en aquesta casa, si són tan joves? Qui els ha menat a un “col·legi major” on l’única assignatura que s’ensenya és la resignació? Ens donem les mans i ens fem petons d’adéu, com es fa ara, com es fa de temps. Ells també s’han posat al dia i ja no es comporten com abans, que les dones es besaven entre elles i als homes calia donar-los una petita encaixada, amb suavitat, que no es pensessin una altra cosa. Em vénen ganes de riure només de pensar-hi, però em retinc. Ja riuré mentre camini cap al tren, pel mig de la rambla, que a aquesta hora potser ja no hi haurà gaire gent. Però si no puc, i encara me’n recordo, sempre em queda el recurs de trobar un vagó buit del tot, penjar-me del portapaquets, perquè els pulmons quedin lliures de les espatlles i els braços, i riure i riure fins que no pugui més. Només d’imaginar-m’ho se m’esborrona la pell d’emoció. Ha de ser fabulós… llançar-se als braços de l’alegria, amb les finestres obertes al sol i al vent, amb el paisatge verd dels camps i els boscos corrent a la mateixa velocitat que el tren, i sabent de segur que si aquest matí no hagués anat a la casa dels amics no em sentiria tan esbojarrada.

AMÀLIA BOSCH I DATZIRA.