Paraules d’ANN JAMIESON, de Gran Bretanya, en l’enterrament de les cendres de Mossèn Dalmau el 20.10.2018

Per aquells que no em coneixeu – sóc anglesa – així que espero que m’entengueu parlant en català.

Desde que en Mossèn Dalmau va morir hem escoltat i llegit molt sobre la seva feina. Vull parlar ara d’un altre aspecte de la seva vida.

Just fa quaranta anys vaig viatjar a Turquia de vacances i vaig coneixer Mossen Dalmau.

L’oportunitat de coneixe’l a Istambul va canviar-me la vida tant a mi com a la meva família – i també la dels meus fills, que encara no havien nascut.

En els quaranta anys que han passat desde aquell dia, ens vam convertir en grans amics, i amb el temps com una familia. En Josep formava part de la meva família Catalana, i per això em refereixo a ell com a Josep avui.

Jo,  mai havia viatjat a Espanya – no volia anar a països dirigits per dictadors pero quan en Franco va morir en Josep ens va convidar a visitar-lo. Ens va ensenyar Barcelona, Gallifa i la comunitat d’amics de la rectoria. Ens vam enamorar de Catalunya, i per sobre de tot, de Gallifa.

Cada any a partir d’aquella visita, vam passar les vacances d’estiu a la rectoria. Gràcies a en Josep, els nostres dos fills van créixer amb cultura catalana tant com anglesa i el nostre fill grand va aprendre el catala. Per els meus fills en Josep era un extra avi – l’avi català.

Josep va venir a Londres quan el meu marit em va deixar. També quan em vaig tornar a casar. Ell va venir quan els meus fills eren petits i va jugar amb ells com un pare.

Sempre va ser amable i cariños, mai va jutjar i era divertit.  Els meus fills eren de vegades entremaliats pero ells deien ‘el Josep mai ens diu que som dolents’.

Quan en Josep va morir ens vam asseure la familia per compartir els nostres records. Aquí n’hi han alguns.

Recordo quan el Morgan tenia sis mesos d’edat en Josep li va donar la seva primera galeta de xocolata.

En els anys setanta, recordo passejar entre roques i branques  que en el temps serien el castell on ens trobem avui. Semblava un somni impossible – però en Josep mai va rendir-se per aconseguir els seus somnis.

Recordem en Josep covert de fang després d’excavar l’estany d’aquí el santuari.

Recordo la seva capacitat de mobilització d’ajudants voluntaris per feines que es tenien que fer. En particular recordo quan li va demanar a’l meu marit de tallar la gespa i va acabar tallant tota la gespa del santuari amb una petita màquina.

Quan vaig preguntar als meus fills sobre els seus records preferits em van dir:

Sortir amb ell al Tibidabo, anar als karts i els cotxes de xoc a les fires.

A la platge desapareixia constantment sota el mar, i tornava a la superfície amb una bossa plena de musclos.

Recordem en Josep jugant i fent d’àrbitre en els partits de futbol del poble. Li encantava el futbol

En Josep no li agradaben les verdures i la fruita, però després de cada àpat sortien les galetes amb llet. Quan en Josep obria la capsa de galetes era tot una festa perque els meus fills no estaven acostumats a rebren a casa

Recordem una caça d’ànecs a Monistrol amb una fila de cotxes, armats amb xarxes gegants de pescar. L’alcalde li havia donat permís a en Josep per portar-ne uns quants anecs de Monistrol el castell. Després d’hores corrents pel riu vam tornar a casa sense cap ànec, però tothom va passar-s’ho de meravella.

Recordem també en Josep i els nens inflant globus plens d’heli per un aniversari. En Josep havia aconseguit un gran tanc d’heli i ell i els nens van passar-se hores inflant globus pero al final molt d’ells sortien disparats del tanc i desapareixien per sobre la muntanya.

En Josep creia que el christianisme ha de ser compatible amb la joia de viure i amb el sentit de l‘humor i va portar l’alegria de viure i humor a les nostres vides.

We love you Josep and we shall miss you.

[Traduïdes al català pel seu fill Morgan].
Peu de foto: Ann Jamieson i el seu marit Andrew (de blanc)