Necrologia de mossèn Dalmau, per Toni Verdaguer

En la mort de Mn. Dalmau.

Es podria definir Mn. Dalmau com a l’ideòleg i activista total. En ell s’hi barrejaven la seva lluita per les llibertats de Catalunya com a país, amb l’esforç de regeneració de l’església de la qual formava part.

 Sempre es va moure en posicions de frontera i traspassant línies vermelles de tota mena. Era l’home sense por, capaç de revoltar i capgirar dogmes, consignes, campanyes i programes establerts. Tothom destacava la seva generositat, la seva transparència, la seva sinceritat i el seu idealisme pragmàtic, barrejat amb un poc d’innocència i un poc d’ingenuïtat.

 Va tenir l’habilitat d’instrumentalitzar amics i coneguts. Sempre va estar rodejat de gent engrescada i amb voluntat d’ajudar-lo en les seves campanyes i lluites, alguns unes hores, altres uns dies, uns quants tota la vida. Molts dels que estem avui aquí amb algunes intermitències hem estat bona part de la nostra vida interactuant amb ell en camps diversos. Amb ell vàrem viure el canvi revolucionari de l’església tradicional i oficial a l’església del poble. Amb ell vàrem viure “l’evolució d’un cristianisme que avançava veloçment cap als orígens”. Amb ell vàrem passar de la missa en llatí i d’esquenes al poble, a la missa en català i de cara al poble. Vàrem crear les primeres comunitats cristianes de base. Quan va veure que la sotana era un impediment per acostar-se als joves i als obrers, no va dubtar a deixar-la a l’armari. Els sermons es convertiren en un col·loqui obert ple de continguts i de testimoniatge personal.

En un article al diari Avui del anys 70 hi escrivia: “He de confessar que el meu procés personal de reforma de la fe, havia arribat a quedar tan lluny de l’oficial espanyol, que tenia dubtes de pertànyer a l’església.”

El seu compromís social i polític amb les clases populars el va portar també a col·laborar amb les forces antifranquistes. Va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971, que li comportà un activisme total. En poc temps es va convertir amb el capellà mes fitxat per la policia del règim i jutjat pel Tribunal de Orden Público.

Va tenir una participació activa en esdeveniments molt diversos i dispars, eclesials, polítics, culturals, socials, i sempre hi involucrava el primer que passava per allà. Sempre deia “ Si tu no truques, no truca ningú, si tú no ho fas, no ho farà ningú”. Encara fins fa poc, quan la precària salut li ho permetia, participava activament, amb la seva cadira de rodes, a manifestacions o concentracions per la llibertat dels presos/es i exiliats/des i per les llibertats i la independència de Catalunya.

Mn. Dalmau no veurà acomplida la independència del nostre país. Però ha tingut la sort d’haver viscut aquest moment crucial en què ja no hi ha marxa enrere. Només per això, ja ha valgut la pena el seu treball, la seva trajectòria, el seu testimoniatge.

Visca l’Església dels pobres.
Visca la República catalana.

7 de Setembre del 2018