tribunal-ordre-public

6. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau, els tribunals i la policia

 

Dalmau, els tribunals i la policia

 

Jesucrist és jutjat i condemnat a mort. Sense garanties processals, com és costum. Rep el nom de Viacrucis l’arrest, el judici, el recorregut fins al patíbul, l’acte de clavar-lo a la creu, la mort i la sepultura.

La paraula Viacrucis s’ha fet malbé, tant, que és sinònim de processó, ciris, soldats romans armats, encaputxats, imatges, confraries, música… Tothom sap què significa ser jutjat, i, si hi ha pena de presó, ser traslladat al centre penitenciari en una furgoneta. L’Església catòlica no parla de manera clara. No actualitza el vocabulari. Fa la viu-viu amb la tradició. Traient tota la parafernàlia de l’espectacle del  Viacrucis, queda la cruesa d’un judici i una sentència. S’ha de tornar al vertader sentit dels mots, perquè tothom els tingui ben vius, com la fe. Si no ho fem així, seguirem creient que els que reben condemna sempre són culpables d’un fet execrable. I el trist espectacle de Jesucrist camí de la creu, una obra de teatre, una ficció.

Jesús condemnava les injustícies. Parlava malament dels que manaven. Era un dissident. Incomodava els que retenien el poder i el feien servir per als seus interessos. Que no eren els interessos de tots. Cap bisbe, cardenal o nunci del franquisme va aixecar el dit —com si fossin a classe (“¿señorita, puedo ir al váter?”)—, per dir: es jutgen unes persones, clergues o seglars, perquè s’han oposat a les tortures en les comissaries, perquè fan bandera de la democràcia.

Mossèn Josep Dalmau, les dues vegades que és processat, és per denunciar tortures (Jordi Pujol, l’estudiant Joaquim Boix, i altres) de la policia política del règim de Franco, i per donar suport o participar en actes que pretenen democratitzar la vida pública. És jutjat a Madrid, en el Tribunal d’Ordre Públic, també polític. No m’hi estendré perquè en els seus llibres de memòries (a més d’altres que ja no es troben a les llibreries!!!) s’hi pot trobar àmplia informació.

La policia política, la de la Comissaria de la Via Laietana, envia membres de la secreta a Gallifa, que s’amaguen al bosc de la rectoria. Espien qui es mou pels entorns. Pregunten. Durant temporades, dos guàrdies civils assisteixen a l’ofici dominical de la parròquia, mentre mossèn Dalmau roman amagat, sense poder dir missa, per evitar ser detingut. L’Església catalana, la no “oficial”, la més propera a la gent, li dóna aixopluc; normalment els convents són més segurs que les parròquies per ocultar-se. Entretant, a Gallifa sembla que no passi res. Ningú es mou. Ningú recorda. Un silenci protector. Un respecte. Una estimació que s’adhereix com una fina capa d’aigua sobre l’asfalt.

Amàlia Bosch i Datzira

 

0 comentarios

Escribe tu comentario

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *