2. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau arriba a Gallifa

Dalmau arriba a Gallifa

El 1956 arriba a Gallifa procedent de parròquies rurals i urbanes, on ha fet de rector suplent i vicari: Sant Pere Molanta (Garraf), Sabadell i Vilanova i la Geltrú. El bisbat de Barcelona el considera un element incòmode i decideix aïllar-lo en un poble tan petit com Gallifa, que el 1950 té censats 163 habitants. Un any després, el 1957, aprofitant la modificació dels límits d’alguns bisbats, Gallifa (Vallès Occidental) i Santa Maria del Camí (Anoia) passen a formar part del bisbat de Vic. Mossèn Josep Dalmau i mossèn Lluís M. Xirinachs, rectors respectivament d’aquestes parròquies, són traspassats per decret a una diòcesi més rural que urbana; un escenari adient per a dos capellans que no paren de produir maldecaps a l’autoritat eclesiàstica barcelonina (arquebisbe Modrego), que ja en té suficients en la seva diòcesi, altament poblada.

Aquell 1956 Dalmau descobreix que el municipi de Gallifa no té telèfon, ni electricitat, ni aigua corrent a les cases, ni cotxe de línia, ni carretera practicable. El recorda “com una illa parada a l’edat mitjana, voltada de civilització”. Als anys 1950 del franquisme l’aïllament de Gallifa és físic, social, però no polític. El municipi tampoc queda segregat durant la república i la guerra civil del 1936-1939, ja que reprodueix a petita escala la situació que es viu a tot Catalunya (triomf d’Esquerra Republicana, comitè antifeixista, CNT-FAI, les morts al front, l’emigració en la postguerra de les famílies més empobrides, etc.). Aquesta és la situació que es troba mossèn Dalmau el 1956. Des d’un primer moment dóna suport al poble republicà, el vençut, el que no aixeca cap ni ningú va a socórrer, i en nom d’aquest poble al seu l’alcalde “roig”, Antoni Carner Roca, de principis anticlericals. Les famílies de dretes comencen a patir. És un rector atípic. Els revoluciona el galliner, dit en paraules de l’època.

Diuen que quan passa el tren l’has d’agafar, perquè probablement no tinguis una segona oportunitat. El poble de Gallifa viu una situació de privilegi des del moment que el jove capellà de 29 anys hi posa els peus. El poble senzill no ofereix cap resistència a les innovacions que suggereix. El nou rector està tan convençut del que diu, que ningú s’atreveix a oposar-s’hi. A poc a poc els va engrescant. Confien en ell. L’única resistència que manifesta el poble senzill és la natural reserva a allò desconegut, la desconfiança atàvica, la timidesa de qui no està acostumat que se’l consulti, que se li doni veu.  “Llàstima que sigui capellà”, diuen les dones. Seria preferible que fossin lletjos o malgirbats, deuen pensar.

En pocs mesos, aquella canalla amb un futur incert, que és educada amb criteris de submissió (“calla i no et fiquis en res”), comença a obrir els ulls a un món desconegut. Un món de què gaudeixen els pobles del voltant força més grans demogràficament. Ara aprenen solfeig i música. Per Nadal van casa per casa a visitar els pessebres i cantar les cançons nadalenques, i per Pasqua les caramelles. Cada diumenge dues de les criatures pugen a la vespa del mossèn i van al cinema a Sant Feliu de Codines o Santa Perpètua de Mogoda. Quan li regalen un  Citroën 2CV, ja els pot dur en grup als Pastorets o a veure pel·lícules de l’Oest, que són les preferides del jove rector. Funda un grup d’escoltes i noies guies. Més endavant compra un televisor i veu els programes i pel·lícules amb els nens i nenes, però sempre es fa fòrum, es discuteix, es comenta. A l’era de la rectoria hi instal·la unes cistelles de bàsquet. La gent gran també gaudeix de l’esperit de cultura i festa i participa del televisor, dels sopars de germanor, de les representacions teatrals, de les excursions en autocar de grans i petits… L’ambició és molta. En l’antiga capella del Santíssim Sagrament, dins la rectoria de Gallifa, s’hi fan obres i es condiciona per a sessions de cinema. En aquest moment la capella ja no té cap signe d’haver-se dedicat al culte i és una sala d’usos múltiples.

El desplegament cultural de Gallifa, força més ampli que el que s’acaba d’explicar, es prepara a partir de l’educació profunda dels infants i de retruc dels familiars. Mossèn Dalmau és molt estricte, exigent, de manera que el sentit de la responsabilitat, l’esforç i la serietat en tot el que es fa són les peces clau del compromís que ha pactat amb els pares. En arribar a Gallifa es troba que els nens i nenes, des d’aproximadament els sis anys als dotze o més, es pensen que la Terra és plana. Cap d’ells ha entès, ni ningú sembla que els hagi explicat, el significat de l’enunciat que reciten de memòria: La Tierra es una planeta que gira alrededor del sol. La rectoria bull ben aviat amb la presència d’escoltes, sindicalistes, cristians, joves de Barcelona i pobles del voltant, intel·lectuals, polítics, estrangers… Costa molt que els nois i noies de Gallifa els rebin a la rectoria donant-los la mà i saludant-los. Hi ha una vergonya, un retraïment ancestral, que possiblement no tots han superat.

La dedicació de mossèn Dalmau a l’educació del poble de Gallifa és mil·lenària en hores i esforços. Organitza campaments pels Països Catalans, Madrid, el nord d’Espanya… Es fa acompanyar en els judicis al Tribunal d’Ordre Públic, a Madrid. Tot ho fa amb la voluntat d’obrir les ments, d’educar en la diversitat i el respecte a les altres cultures. Fa que els nois i noies estudiïn a Barcelona, amb sistemes imaginatius que no suposin una càrrega econòmica per a les famílies d’escassos recursos, que són majoria. Al final mai se sabrà si se  n’ha sortit, si el retraïment ancestral, que ve d’antic, llunyà, arrelat en les ments de la pagesia, de debò ha quedat abolit.

Amàlia Bosch i Datzira