1. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau escriptor

Dalmau escriptor

Dies enrere, durant la preparació de l’homenatge a mossèn Dalmau pel seu norantè aniversari, li pregunto: quins apòstols han deixat escrites les vivències al costat de Jesucrist? No és una pregunta qualsevol, sobretot si tenim en compte que del Mestre, com de la majoria d’apòstols, no ens ha arribat cap manuscrit. Dalmau em respon: només Mateu i Joan. Aquí anava. En ocasions s’han qüestionat els ensenyaments de Jesucrist, perquè els protagonistes d’aquell primer moviment que predicava el Déu únic, no van donar importància, no van tenir temps, o no eren prou instruïts per explicar la formació del nucli de seguidors de Crist i la difusió del missatge de l’estimació. S’ha d’entendre que l’escriptura sobre papir, pròpia d’aquell temps, té més complexitat que portar un material a la impremta i divulgar-lo en paper, o bé disposar de màquina d’escriure i més endavant d’ordinador i internet. I aquí vaig. Mossèn Dalmau ho ha deixat pràcticament tot escrit: el pensament religiós, polític i social, a més de dos volums de memòries que acaben d’arrodonir el seu ideari, l’activisme creatiu i l’ofici de la fe.

L’ofici de la fe, malgrat que hagi transcendit menys que l’activisme polític, perquè no és tan atractiu a nivell de comunicació, es troba en la base del pensament i les actuacions de mossèn Dalmau. És el motor principal de la seva vida. En alguna ocasió ens haurem de preguntar per què s’inicia escrivint llibres d’Església, com ara Distensions cristiano-marxistes, Agonia de l’autoritarisme catòlic, L’Església subterrània o la missa secularitzada, i també El malefici dels símbols, als anys 1960 i 1970 —en una època esplendorosa de l’Església contemporània, com la del Concili que convoca el Papa Joan XXIII—, però després hi perd interès. L’esperit del Concili es dilueix ben aviat. No n’hi ha prou que la missa es pugui dir de cara al poble o les llengües vernacles substitueixin el llatí. Cal que l’Església es democratitzi i s’obri als nous temps, però el projecte queda a mig camí. El 2005 mossèn Dalmau fa un darrer intent per recuperar l’esperit de Joan XXIII. Publica: Cap on va l’Església catalana?  A Caldes de Montbui es conserva una dita que defineix prou bé el progressisme de l’Església del Concili Vaticà II i el conservadorisme que ve després: tenir arrencada de cavall i parada de mula.

Mossèn Dalmau, cada vegada més, planta l’estaca en la vida real, on els cristians i no cristians batallen a favor de la justícia, contra la tortura i l’explotació de l’home per l’home, a favor dels drets dels pobles i de la llibertat d’expressió… Creu que l’Església ha de ser present, implicar-se, en la realitat política, social i territorial. És el moment que la teologia de l’alliberament s’estén per l’Amèrica Llatina, i el Vaticà reacciona amb l’excomulgació, la suspensió a divinis i el buit als sacerdots i monges que donen prioritat a la justícia social i el combat de la pobresa, abans que parlar-los d’un Déu salvador.

Dalmau aposta decididament per Catalunya, amb títols tan suggestius com: La crisi del P.S.O.E. vista des del conflicte Pallach-Reventós (1979), El Rosselló és Catalunya. Revisió del Tractar dels Pirineus (1988),  Catalunya segrestada (1993), La batalla de l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995), Espanyols per força (2002). Uns referents de relleu per a tot el moviment independentista posterior.

També a Catalunya, com a culminació de la creença en el Déu Còsmic que tot ho emplena, funda el Santuari de l’Ecologia del Castell de Gallifa (1986) i aposta decididament per la protecció i supervivència del planeta Terra. És un missatge innovador, que no s’acontenta amb la salut ambiental (natura, aire, aigua…), sinó que incideix molt especialment en la protecció de les persones, els pobles i les cultures, com a elements vius de la naturalesa. En el llibre Castell de Gallifa. 25 anys del Santuari de l’Ecologia, publicat el 2011 (diferents autors), mossèn Dalmau escriu:

“[…] vull posar l’atenció en un aspecte concret que inclou la visió global renovadora del pensament ecològic, i que habitualment és exclòs del seu àmbit. Es tracta dels pobles, les nacionalitats, les cultures en perill d’extinció per l’acció violenta i depredadora d’uns estats europeus devoradors de tot allò viu que els pot disminuir dins les seves fronteres. Uns estats que amb relació als poders sotmesos al poder central, mantenen l’arrogància de la qual feien gala tant el nazisme com el comunisme en els seus millors moments, i que denuncià Václav Havel, avui president de la nova Txecoslovàquia, quan era a la presó.”

 Amàlia Bosch i Datzira