3. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau humanista

Dalmau humanista

Estar al costat de mossèn Dalmau, fins i tot ara que és gran i té la mobilitat reduïda, i ja no pot triscar tot el dia amunt i avall amb el cotxe, és participar d’un entusiasme i una riquesa de punts de vista i vivències d’ampli espectre que no tenen comparació. Els que el coneixem d’antic, de vegades ens preguntem d’on treu la força, la passió per tot el que fa. A falta d’altres opinions, la meva és que arrenca d’un profund humanisme, de creure en l’home (una terminologia clàssica que ell segueix usant encara ara) per damunt de tot, perquè encarna en sí mateix la imatge de Déu.

Per aquesta raó, home i Déu els situa dins un mateix volum. Els homes són una projecció de Déu. I Déu és un receptor del potencial dels homes. Com que no sóc teòloga em permeto explicar-me d’aquesta manera i estic segura que tothom m’entendrà. La creença en l’home fa esdevenir mossèn Dalmau una persona sense prejudicis. Efectivament, Dalmau no té, o a penes manifesta, prejudicis. És cèlebre aquella frase que repeteix tot sovint, especialment durant la missa: “L’home és més digne d’admiració que de menyspreu”. Accepta tothom com és, sense jutjar-lo. No parla mai malament de ningú. Sempre veu la part positiva de les persones. És un gran creient.

Les seves arrels humanistes cal buscar-les en Jesucrist i els deixebles i especialment Sant Pau. Li pot interessar un teòleg com Boff o un teòric com Marx, però de qui més participa és dels seus coetanis Emmanuel Mounier i Teilhard de Chardin. I en un altre ordre de valors, de l’apòstol de la no-violència Lanza del Vasto i de l’escriptor i filòsof francès nascut a Algèria, Albert Camus.

La figura històrica que més admira mossèn Dalmau és Jesucrist. En més d’una ocasió així ho ha manifestat o així ho he cregut entendre. El sedueix la rebel·lia del Mestre, el poder de convocatòria, l’habilitat per comunicar-se amb la gent (per mitjà de paràboles i algun miracle), i la proximitat de la mare, Maria. El Déu que es fa home —com el defineix la religió catòlica— té tots els elements per subjugar un sacerdot com Dalmau, lluitador incansable, imaginatiu, que viu una vida de pel·lícula, estrenyent el cargol tant com pot, traient suc de tot, sortejant tots els perills, astut i mans a la vegada. Compleix la recomanació de Jesús sobre com conduir-se enfront dels perseguidors: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops; sigueu, doncs, astuts com les serpents, però candorosos com els coloms” (Mt 10,16). Els amics es queixen que mossèn Dalmau els embarca en aventures i projectes i després els abandona a la seva sort. Que només els telefona quan els necessita. En tot això mossèn Dalmau és taxatiu: “jo faig la proposta; si accepten, ja és la seva responsabilitat el que vingui després”. Ell no necessita crosses per caminar, ni tampoc accepta convertir-se en la crossa de ningú. Perdria massa temps fent de mainadera.

La seva pel·lícula pròpia, la personal, dura noranta minuts —o com a màxim cent-vint— i en aquest espai de temps ha de presentar el màxim nombre de fotogrames. Veu la vida com un cowboy: lluites i emboscades per establir-se i sobreviure en terres que els blancs diuen que no són de ningú. En realitat pertanyen als indis, que són els bons, però els cineastes americans ens fan creure que són els dolents. La batalla entre bons i dolents cal capgirar-la de dalt a baix, i aquí entra l’esperit heroic de mossèn Dalmau, que es posa a favor dels indis, perquè són els més vulnerables,  adoren les forces de la naturalesa, compten el temps per llunes i tenen la ingenuïtat de signar un tractat amb els blancs, sabent que aquests mai en compleixen cap.

Amàlia Bosch i Datzira