Descripció de l’obra
El llibre Gallifa, abans i ara és el resultat d’una àmplia recerca sobre la geografia i la història del municipi, que comença amb les troballes arqueològiques en les coves prehistòriques i acaba als anys setanta del segle XX.
L’estudi sobre el medi natural i rural orienta el lector sobre el patrimoni biogeogràfic i l’empremta que les comunitats humanes han deixat en el paisatge. Gallifa s’ha mantingut com una àrea estrictament rural fins ben bé els anys seixanta del segle XX, amb una distribució de l’hàbitat pràcticament calcada a l’Edat Mitjana, malgrat la proximitat de Barcelona i la conurbació urbana.
L’estudi històric de Gallifa arrenca amb la primera menció escrita que ens ha arribat. És de l’any 939, quan la muntanya de Sant Sadurní s’esmenta com un dels límits del comtat de Barcelona. Es considera, per tant, terra fronterera. Més enllà, cap al nord del montem Sancte Saturnini, s’estén una terra (un corredor) que fins a mitjan segle X resta inhabitada, per on els musulmans penetren per fer les ràtzies contra la Cerdanya. La muralla o castell de Sant Sadurní perd el caràcter defensiu a partir del segle X, quan es restaura el comtat d’Osona i es posa ordre en aquest territori. El castell de Gallifa, més pròxim a la producció agrària, les vies de comunicació i els nuclis rurals, acaba integrant el seu terme, al temps que s’erigeix en un dels centres del poder feudal del nord del comtat de Barcelona.
El primer document que ens ha arribat amb el nom de Gallifa és una mica posterior, del 999. En una delimitació de terres apareix el “torrente decastrum Gallifa” o torrent del castell de Gallifa (riera de Gallifa).
El llarg període medieval, escrit amb aportació de dades de l’historiador Antoni Pladevall i Font, ens informa del domini superior del municipi (els comtes), dels senyors feudals que l’administren, i dels castlans o família que l’habita i guarda. L’etapa medieval, de subjecció total als senyors (els quals posseeixen el molí on es mòlt el gra, la carnisseria, la ferreria, etc.) acaba al segle XVI amb la independència del municipi. Gallifa es redimeix del poder feudal pagant la suma de 10.000 sous. Així, el 1564 Felip II firma un privilegi en el qual concedeix al poble de Gallifa una sèrie de capitulacions: serà governat per un batlle i jurats (el batlle, en entrar, jurarà els drets i els costums de Catalunya); tindrà una fira per Sant Llop i mercat el dilluns de cada setmana; podran tenir carnisseria, escrivania i fàbrega o ferreria; el primer divendres de cada mes hi haurà judici o cort a la plaça per fer justícia, etc.
Una de les etapes històriques més traumàtiques s’esdevé als primers vint anys del segle XX, quan l’ajuntament de Gallifa es presenta davant els tribunals reclamant la propietat del Castell de Gallifa, disputant-la al rector de Gallifa, que diu que la mola i edificis els posseeix la parròquia. El Castell, per motius que s’ignoren, no té en aquesta època un propietari legal. El poble es divideix en dos bàndols, no com un fet puntual, sinó com una característica inherent al tarannà dels seus habitants. El Suprem dóna la raó al rector i obliga l’ajuntament a pagar les costes.
En l’apartat d’arquitectura religiosa, Gallifa té una posició privilegiada. En el seu terme es conserven quatre esglésies romàniques, documentades entre els segles XI i XII, tres de les quals probablement s’aixequen sobre restes carolíngies o preromàniques. La principal és l’actual església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu, situada a la vall. La segueix en importància l’església de Santa Maria del Castell, avui reconvertida en Santuari de l’Ecologia. I dues ermites: Sant Sadurní, a l’extrem nord, i el Grau, a l’extrem sud.
La darrera trajectòria del poble ve conformada per la presència de dues persones rellevants: el ceramista Josep Llorens Artigas, que s’hi instal·la el 1950 amb la família i construeix els forns de ceràmica, i Mn. Josep Dalmau i Olivé, un sacerdot que el 1956 és apartat dels moviments obrers que reneixen en les ciutats industrials pròximes a Barcelona.
