Presentació
Centre Democràtic Progressista
Carrer Corredossos, 9-11
Caldes de Montbui
Data: dissabte 1 d’abril de 2017, a les 19:00 hores
Un ateneu amb 150 anys d’història
Fa anys que li donàvem voltes a recollir en forma escrita una de les històries més dignes d’un ateneu, recordo el President Costas cercant les fórmules adequades i els personatges més propicis a víctimes per a escometre la titànica tasca, serien pels volts de principis dels anys 90… vam tardar poc més de vint anys a trobar la pedra filosofal. Be, vint anys i moltes experiències clar! Un bon dia, cercant cercant la vam trobar, la pedra, l’Amàlia. Amàlia Bosch i Datzira, gallifana de naixement i llicenciada en Geografia, amb diferents llibres publicats. El fet que al 1991 publiqués un treball sobre els ateneus de Catalunya, provocat per la Federació d’Ateneus de Catalunya i aquest lligat al fet de ser veïna de Gallifa, la feia candidata a rebre alguna trucada meva. Direu, a Caldes en tenim de llicenciats d’història per a escometre aital tasca, cert! Però a l’hora de cercar una autora vallesana ens aportava aquell punt més que necessari d’imparcialitat, punt que per altra banda s’ha fet imprescindible, a voltes, durant el treball per a continuar, us ho dic jo. La «pell» generada per haver treballat amb material d’ateneus complimentava especialment la seva candidatura, encara que ella no ens coneixia…encara… Ens la va portar en Pere Baltà, patum veritable, d’aquells personatges que s’han trencat la cara, i encara ara hi és treballant pel país, en Pere.
Text 1
“No hi havia res! No hi havia documentació –poca en el cas de l’arxiu del Centre– allà on ens podem afigurar que és vetllada amb cura per a la seva divulgació (arxius, arxius històrics…) Res! Actes notarials, res… Arxiu de la Delegación del Gobierno, poca cosa i només administrativa. Què fem davant d’això? La capacitat de l’Amàlia de pencar, d’elaborar una teoria de treball i seguir-la, d’esprémer cada paper, cada dada, ha estat la clau per compilar, per elaborar, un relat de més de cent-cinquanta anys d’història del Centre.” [Jaume Pieres, president, en el pròleg].
Text 2
L’estudi sobre el Centre Democràtic Progressista, de Caldes de Montbui, és molt més que un recorregut històric per l’activitat de l’associació. Inclou una visió del municipi a la segona meitat del segle XIX, desconeguda fins ara:
- Els camins, des de l’època ibera i romana. Els orígens del carrer Major
- Els més pobres dels municipi
- Els més rics i influents
- Els homes joves de 1888 i 1898, a partir de les dades d’allistament militar
- La identificació dels càrrecs públics que signen amb el seu nom de pila català, malgrat la repressió política contra la llengua catalana. I la tossuderia dels homes de la societat civil que, en les relacions amb l’administració local, mantenen igualment el seu nom de pila català en la signatura.
- L’ordenació urbanística del centre històric. El carrer Corredossos.
Text 3
Club Democràtic Republicà Federal (1868-1874)
“Després de diversos estudis hem de concloure que en l’associació política Club Democràtic Republicà Federal es troba l’embrió del futur Centre Democràtic Progressista. A conseqüència de la repressió política, els republicans estaran un temps inactius, canviaran de nom i d’estatuts, entraran nous socis, les circumstàncies polítiques seran unes altres, però l’ànima republicana i democràtica es mantindrà viva i a la llum pública fins al 1939.”
Text 4
Josep Serracant Grañé, artífex del Centre Democràtic
“Mentre a Caldes, any rere any, els polítics federals del Club Democràtic reben el vot majoritari de la població per ocupar el consistori, malgrat la insídia dels polítics monàrquics locals, hi ha un jove republicà, Josep Serracant Grañé, que el 1873 s’afilia al Partit Radical de Manuel Ruiz Zorrilla i comença una carrera pel seu compte. Per l’edat no creiem que intervingui en els esdeveniments polítics del Sexenni, però ja té una ideologia que l’inclina cap al republicanisme centralista, no federalista. Al seu entorn es forma un grup republicà que des de 1885 treballa activament per fundar una associació republicana, adscrita al Partit Democràtic Progressista de Ruiz Zorrilla: l’actual Centre Democràtic Progressista.”
Text 5
Repressió política des del 1936
El 1939, en acabar la guerra civil, 33 homes que han estat membres del Centre, com a socis o amb càrrecs a les juntes directives, pateixen repressió política i militar. Passen per camps de concentració, són investigats i molts d’ells detinguts, empresonats, afusellats… El més greu, no obstant, és que el novembre de 1936 uns milicians de la CNT-FAI (a Caldes tenen la seu en l’edifici del Centre Democràtic Progressista) assassinen dos socis d’aquesta entitat.
Text 6
Confiscació del Centre i retorn de l’edifici
El Centre és confiscat pel nou règim militar el gener de 1939, i el 1976 l’església de Caldes el retorna als socis.
