Descripció de l’obra
Els ateneus catalans tenen les arrels a la França del segle XVIII, amb la creació a París de societats científiques i literàries per al foment de la cultura i l’elevació del nivell intel·lectual dels associats.
Catalunya pren com a model aquestes societats i les adapta a les necessitats polítiques, culturals i socials producte del procés d’industrialització que transformarà el model productiu català del segle XIX en endavant. El primer intent de fundar un ateneu és del 1836, però no és fins el 1860 que es constitueix definitivament amb el nom d’Ateneu Català. El primer ateneu que es funda a Catalunya, d’acord amb la documentació que coneixem, és l’Ateneu Mataroní, que el 1854 s’anomena Societat d’Amics de la Instrucció i l’any següent el trobem ja amb el nom d’ateneu.
A Catalunya neixen ateneus de totes les tendències, però majoritàriament s’insereixen en les capes populars i adopten personalitats ben definides: ateneus obrers, instructius, democràtics, culturals, catalanistes… L’ideari essencial no és la discussió científica i literària, sinó la instrucció de la classe treballadora. Gran nombre de juntes directives són de vocació anarquista o llibertària, però no s’omplen la boca d’ideologia, per evitar que els governadors civils clausurin l’entitat amb motiu de denúncies o bé la suspensió de garanties constitucionals, estats de setge i estats de guerra que l’historiador Manuel Ballbé ha estudiat escrupolosament i publicat en el llibre Orden público y militarismo en la España Constitucional (1812-1983).
Com bé es destaca en el llibre, “Catalunya, secularment dedicada a la indústria i al comerç, tenia una base social capaç d’assimilar la revolució econòmica i manufacturera: associacions econòmiques i associacions d’ofici, unides a segles d’autogovern català i amb consciència d’entitat diferenciada de la resta d’Espanya. Aquest pot ser l’origen d’un associacionisme que no es pot comparar a cap altre país, per la vitalitat, la perseverança i la implantació que experimenta en totes les capes de la societat, però especialment en les populars”.
Què ha passat amb els ateneus a partir de la restauració de la democràcia? Llegim: “Actualment [1991], un bon nombre d’ateneus estan descontents per la poca activitat que es genera als seus locals, o el que és el mateix, per l’escassa atracció que exerceixen entre els joves, que són un dels principals motors de les associacions. Les juntes directives són integrades, majorment, per gent gran, i, tot i el seu interès en dinamitzar l’entitat, no ho aconsegueixen (…) Els manca l’enyorada revifalla dels darrers anys de la dècada dels setanta, quan, en morir la dictadura, hi hagué una explosió d’activitat que va engrescar el moviment associatiu”.
Què passa amb l’associacionisme, que s’apaga? Seguim llegint: “La pregunta més difícil de respondre és: per què, en un moment de llibertats polítiques, l’associacionisme té poc èxit? Els uns ho atribueixen a l’individualisme característic de les societats de consum: cotxe, televisió i diners. Altres a què el jovent només vol divertir-se i no sent interès per res que no sigui la seva persona. No té cap fonament dir que abans, per exemple fa trenta anys, la gent tenia més inquietuds. En temps del franquisme els que es movien eren una minoria; el que passa és que feien més soroll per les condicions polítiques que es vivien. Sembla com si el jovent tingui a culpa de tot i els grans excusin la seva responsabilitat. És tota la societat que ha canviat, tot el model de vida. Avui tots ens hem acostumat a cridar i criticar, a demanar únicament responsabilitats als òrgans públics. Tots som més materialistes, des dels sindicats obrers, que plantegen les batalles més grosses per qüestions econòmiques, fins al planter de demòcrates que es varen formar en grups clandestins a l’aixopluc de les parròquies o donant vida a les associacions de veïns, i avui s’han passat als partits polítics que governen a l’administració local i autonòmica. El potencial humà que han perdut les associacions per aquesta causa és elevat, i no s’ha de menysprear”.
Quines propostes es fan [1991] per rellançar els ateneus? Quins són els aspectes socials en els quals podrien incidir els ateneus i l’associacionisme en general? Llegim els següents:
- El creixement progressiu de les bosses de pobresa en determinades zones urbanes, tan greus que s’han arribat a anomenar ‘el quart món’. Els infants i els joves d’aquestes àrees no tenen les mateixes possibilitats que els altres.
- Les persones grans que viuen soles, un percentatge molt petit de les quals són visitades per una organització amb molts components joves que els fan unes hores de companyia, celebren amb elles les diades assenyalades o les porten de vacances a l’estiu en grups petits.
- Els immigrants estrangers, molts dels quals, sense coneixement de la llengua i sense feina, malviuen i són marginats en les pitjors condicions. Les associacions podrien aportar moltes solucions per a la seva integració a Catalunya o per facilitar el seu pas pel nostre país.
- Les reivindicacions dels veïns de pobles, ciutats i barriades davant accions o manca d’intervenció dels ens públics.
- Les campanyes i els moviments en contra dels atemptats ecològics.
- En un altre terreny, els ateneus també podrien tenir un paper destacat en crear un clima propici a la consecució del dret a l’autodeterminació, un dret que no és contemplat a la Constitució espanyola però que és inherent a la llibertat de tots els pobles i així ho reconeixen les Nacions Unides; poder triar entre continuar indefinidament dessota d’un altre Estat o aconseguir el ple reconeixement polítics i jurídic, això és, la independència”.