Olga_Sacharoffweb-27155239

Olga Sacharoff, ‘la russa del Putxet’

Clica aquí:

Olga Sacharoff, ‘la russa del Putxet’

La Generalitat ha declarat el 2017 Any Olga Sacharoff en complir-se mig segle de la mort, a Barcelona, d’aquesta pintora nascuda a Geòrgia el 1881. L’acte central de l’Any és una exposició al Museu d’Art de Girona oberta fins al 2 d’abril de 2018. Joan Josep Isern l’ha visitada i ens en parla al digital Vilaweb.

 

Quadre de la pintora Olga Sacharoff. Museu de Valls, Valls

50è aniversari de la mort de la pintora Olga Sacharoff

 

Quadre de la pintora Olga Sacharoff. Museu de Valls, Valls

Quadre de la pintora Olga Sacharoff. Museu de Valls, Valls

EXPOSICIÓ DEL MUSEU D’ART DE GIRONA

Del 25.11.2017 al 02.04.2018

http://cultura.gencat.cat/ca/anyolgasacharoff/inici/

OLGA SACHAROFF va tenir una estreta vinculació amb Gallifa als anys 1950 per la seva amistat amb la família de Josep Llorens Artigas, que, com ella, havia viscut a Barcelona, al Putxet, un barri d’artistes. Passava temporades a Gallifa, a la casa-taller del ceramista, el Racó, situada al costat de l’església romànica de Sant Pere i Sant Feliu. En aquest lloc va conèixer i fer el retrat de nens i nenes que en sortir de l’escola passaven pel Racó, alguns d’ells perquè les seves mares hi treballaven. És el cas dels germans Bosch Datzira (Can Arcís) i Roca Gonzàlez (Can Casuc). També va pintar el rector del poble, mossèn Ramon Gallofré Pagès, amb els escolanets. Els retrats se’ls anava venent per poder viure i, per consegüent, de molts d’ells se n’ha perdut el rastre. Els nens i nenes eren de famílies senzilles. Els pares mai van tenir l’oportunitat d’adquirir-ne un, ni els va passar pel cap que els podrien penjar a les parets de casa seva. Només els “senyors” tenien pintures en les seves estances. Un d’aquests retrats, el d’Amàlia Bosch, el va comprar l’aleshores director general dels Museus d’Art de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte; es va poder localitzar quan, a la mort de la pintora, es va fer una exposició-homenatge al Palau de la Virreina, de Barcelona, on el director general el va cedir i allà el va descobrir Madamme Violette, esposa d’Artigas. “Rosita, el retrat de la Malla (així pronunciava Amàlia) és a l’exposició de l’Olga”.

L’Olga era guapa. Alta i cepada. Rossa, d’ulls blaus, i portava les ungles pintades de vermell. El marit, Otho Lloyd, era fotògraf, un bon fotògraf anglès, però no treballava prou o no el va acompanyar la sort, i va passar desapercebut. L’Olga era íntima i observadora pintant, i una bona comunicadora. Així es va fer un lloc en la pintura catalana. Tal vegada per manca de descendència, i per haver arribat a Catalunya fugint de la Segona Guerra Mundial, en una època de fortes privacions i una dictadura que no invertia en cultura, la seva obra no s’ha valorat o no se l’ha fet destacar com es mereix. L’Olga no la tractàvem com una estrangera. Era nostra. Per aquest motiu les persones de Gallifa que la vam conèixer, o que alguna vegada vam visitar el seu pis de Barcelona, replet de quadres a les parets i col·locats al passadís repenjats a terra, sentim una gran alegria per l’exposició del Museu d’Art de Girona.

FITXA DEL MUSEU D’ART:

“El 2017 es compleixen cinquanta anys de la mort a Barcelona de la pintora Olga Sacharoff, nascuda a Geòrgia però fortament arrelada a Catalunya. El Govern de la Generalitat va acordar declarar l’efemèride com a commemoració oficial d’aquest any.

Olga Sacharoff va néixer a Tbilisi (Geòrgia), on va estudiar Belles Arts, però aviat es va traslladar a París, al barri de Montparnasse, on va exposar la seva obra als principals salons d’avantguarda. Amb motiu de les dues guerres mundials, fa estades a Tossa de Mar, punt de trobada de molts artistes d’avantguarda, i a Barcelona, on s’instal·la definitivament l’any 1940.

Va utilitzar tota mena de tècniques, oli, aquarel·la, pastel, collage o aiguafort, i diversos gèneres i temàtiques com bodegons, paisatges, quadres de flors, escenes quotidianes i retrats. També va il·lustrar obres literàries, com el llibre de Clementina Arderiu Sempre i ara.

L’any 1953 es va fer una exposició antològica de la seva obra a Barcelona. També va exposar a París, Londres, Nova York, Roma, i Florència.”

 

dalmau-escriptor-2

1. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau escriptor

 

Dalmau escriptor

 

Dies enrere, durant la preparació de l’homenatge a mossèn Dalmau pel seu norantè aniversari, li pregunto: quins apòstols han deixat escrites les vivències al costat de Jesucrist? No és una pregunta qualsevol, sobretot si tenim en compte que del Mestre, com de la majoria d’apòstols, no ens ha arribat cap manuscrit. Dalmau em respon: només Mateu i Joan. Aquí anava. En ocasions s’han qüestionat els ensenyaments de Jesucrist, perquè els protagonistes d’aquell primer moviment que predicava el Déu únic, no van donar importància, no van tenir temps, o no eren prou instruïts per explicar la formació del nucli de seguidors de Crist i la difusió del missatge de l’estimació. S’ha d’entendre que l’escriptura sobre papir, pròpia d’aquell temps, té més complexitat que portar un material a la impremta i divulgar-lo en paper, o bé disposar de màquina d’escriure i més endavant d’ordinador i internet. I aquí vaig. Mossèn Dalmau ho ha deixat pràcticament tot escrit: el pensament religiós, polític i social, a més de dos volums de memòries que acaben d’arrodonir el seu ideari, l’activisme creatiu i l’ofici de la fe.

L’ofici de la fe, malgrat que hagi transcendit menys que l’activisme polític, perquè no és tan atractiu a nivell de comunicació, es troba en la base del pensament i les actuacions de mossèn Dalmau. És el motor principal de la seva vida. En alguna ocasió ens haurem de preguntar per què s’inicia escrivint llibres d’Església, com ara Distensions cristiano-marxistes, Agonia de l’autoritarisme catòlic, L’Església subterrània o la missa secularitzada, i també El malefici dels símbols, als anys 1960 i 1970 —en una època esplendorosa de l’Església contemporània, com la del Concili que convoca el Papa Joan XXIII—, però després hi perd interès. L’esperit del Concili es dilueix ben aviat. No n’hi ha prou que la missa es pugui dir de cara al poble o les llengües vernacles substitueixin el llatí. Cal que l’Església es democratitzi i s’obri als nous temps, però el projecte queda a mig camí. El 2005 mossèn Dalmau fa un darrer intent per recuperar l’esperit de Joan XXIII. Publica: Cap on va l’Església catalana?  A Caldes de Montbui es conserva una dita que defineix prou bé el progressisme de l’Església del Concili Vaticà II i el conservadorisme que ve després: tenir arrencada de cavall i parada de mula.

Mossèn Dalmau, cada vegada més, planta l’estaca en la vida real, on els cristians i no cristians batallen a favor de la justícia, contra la tortura i l’explotació de l’home per l’home, a favor dels drets dels pobles i de la llibertat d’expressió… Creu que l’Església ha de ser present, implicar-se, en la realitat política, social i territorial. És el moment que la teologia de l’alliberament s’estén per l’Amèrica Llatina, i el Vaticà reacciona amb l’excomulgació, la suspensió a divinis i el buit als sacerdots i monges que donen prioritat a la justícia social i el combat de la pobresa, abans que parlar-los d’un Déu salvador.

Dalmau aposta decididament per Catalunya, amb títols tan suggestius com: La crisi del P.S.O.E. vista des del conflicte Pallach-Reventós (1979), El Rosselló és Catalunya. Revisió del Tractar dels Pirineus (1988),  Catalunya segrestada (1993), La batalla de l’autodeterminació dins la Unió Europea (1995), Espanyols per força (2002). Uns referents de relleu per a tot el moviment independentista posterior.

També a Catalunya, com a culminació de la creença en el Déu Còsmic que tot ho emplena, funda el Santuari de l’Ecologia del Castell de Gallifa (1986) i aposta decididament per la protecció i supervivència del planeta Terra. És un missatge innovador, que no s’acontenta amb la salut ambiental (natura, aire, aigua…), sinó que incideix molt especialment en la protecció de les persones, els pobles i les cultures, com a elements vius de la naturalesa. En el llibre Castell de Gallifa. 25 anys del Santuari de l’Ecologia, publicat el 2011 (diferents autors), mossèn Dalmau escriu:

“[…] vull posar l’atenció en un aspecte concret que inclou la visió global renovadora del pensament ecològic, i que habitualment és exclòs del seu àmbit. Es tracta dels pobles, les nacionalitats, les cultures en perill d’extinció per l’acció violenta i depredadora d’uns estats europeus devoradors de tot allò viu que els pot disminuir dins les seves fronteres. Uns estats que amb relació als poders sotmesos al poder central, mantenen l’arrogància de la qual feien gala tant el nazisme com el comunisme en els seus millors moments, i que denuncià Václav Havel, avui president de la nova Txecoslovàquia, quan era a la presó.”

 Amàlia Bosch i Datzira

dalmau-i-altres-persones-a-la-porta-de-lesglesia-de-gallifa

2. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau arriba a Gallifa

Dalmau arriba a Gallifa

 

El 1956 arriba a Gallifa procedent de parròquies rurals i urbanes, on ha fet de rector suplent i vicari: Sant Pere Molanta (Garraf), Sabadell i Vilanova i la Geltrú. El bisbat de Barcelona el considera un element incòmode i decideix aïllar-lo en un poble tan petit com Gallifa, que el 1950 té censats 163 habitants. Un any després, el 1957, aprofitant la modificació dels límits d’alguns bisbats, Gallifa (Vallès Occidental) i Santa Maria del Camí (Anoia) passen a formar part del bisbat de Vic. Mossèn Josep Dalmau i mossèn Lluís M. Xirinachs, rectors respectivament d’aquestes parròquies, són traspassats per decret a una diòcesi més rural que urbana; un escenari adient per a dos capellans que no paren de produir maldecaps a l’autoritat eclesiàstica barcelonina (arquebisbe Modrego), que ja en té suficients en la seva diòcesi, altament poblada.

Aquell 1956 Dalmau descobreix que el municipi de Gallifa no té telèfon, ni electricitat, ni aigua corrent a les cases, ni cotxe de línia, ni carretera practicable. El recorda “com una illa parada a l’edat mitjana, voltada de civilització”. Als anys 1950 del franquisme l’aïllament de Gallifa és físic, social, però no polític. El municipi tampoc queda segregat durant la república i la guerra civil del 1936-1939, ja que reprodueix a petita escala la situació que es viu a tot Catalunya (triomf d’Esquerra Republicana, comitè antifeixista, CNT-FAI, les morts al front, l’emigració en la postguerra de les famílies més empobrides, etc.). Aquesta és la situació que es troba mossèn Dalmau el 1956. Des d’un primer moment dóna suport al poble republicà, el vençut, el que no aixeca cap ni ningú va a socórrer, i en nom d’aquest poble al seu l’alcalde “roig”, Antoni Carner Roca, de principis anticlericals. Les famílies de dretes comencen a patir. És un rector atípic. Els revoluciona el galliner, dit en paraules de l’època.

Diuen que quan passa el tren l’has d’agafar, perquè probablement no tinguis una segona oportunitat. El poble de Gallifa viu una situació de privilegi des del moment que el jove capellà de 29 anys hi posa els peus. El poble senzill no ofereix cap resistència a les innovacions que suggereix. El nou rector està tan convençut del que diu, que ningú s’atreveix a oposar-s’hi. A poc a poc els va engrescant. Confien en ell. L’única resistència que manifesta el poble senzill és la natural reserva a allò desconegut, la desconfiança atàvica, la timidesa de qui no està acostumat que se’l consulti, que se li doni veu.  “Llàstima que sigui capellà”, diuen les dones. Seria preferible que fossin lletjos o malgirbats, deuen pensar.

En pocs mesos, aquella canalla amb un futur incert, que és educada amb criteris de submissió (“calla i no et fiquis en res”), comença a obrir els ulls a un món desconegut. Un món de què gaudeixen els pobles del voltant força més grans demogràficament. Ara aprenen solfeig i música. Per Nadal van casa per casa a visitar els pessebres i cantar les cançons nadalenques, i per Pasqua les caramelles. Cada diumenge dues de les criatures pugen a la vespa del mossèn i van al cinema a Sant Feliu de Codines o Santa Perpètua de Mogoda. Quan li regalen un  Citroën 2CV, ja els pot dur en grup als Pastorets o a veure pel·lícules de l’Oest, que són les preferides del jove rector. Funda un grup d’escoltes i noies guies. Més endavant compra un televisor i veu els programes i pel·lícules amb els nens i nenes, però sempre es fa fòrum, es discuteix, es comenta. A l’era de la rectoria hi instal·la unes cistelles de bàsquet. La gent gran també gaudeix de l’esperit de cultura i festa i participa del televisor, dels sopars de germanor, de les representacions teatrals, de les excursions en autocar de grans i petits… L’ambició és molta. En l’antiga capella del Santíssim Sagrament, dins la rectoria de Gallifa, s’hi fan obres i es condiciona per a sessions de cinema. En aquest moment la capella ja no té cap signe d’haver-se dedicat al culte i és una sala d’usos múltiples.

El desplegament cultural de Gallifa, força més ampli que el que s’acaba d’explicar, es prepara a partir de l’educació profunda dels infants i de retruc dels familiars. Mossèn Dalmau és molt estricte, exigent, de manera que el sentit de la responsabilitat, l’esforç i la serietat en tot el que es fa són les peces clau del compromís que ha pactat amb els pares. En arribar a Gallifa es troba que els nens i nenes, des d’aproximadament els sis anys als dotze o més, es pensen que la Terra és plana. Cap d’ells ha entès, ni ningú sembla que els hagi explicat, el significat de l’enunciat que reciten de memòria: La Tierra es una planeta que gira alrededor del sol. La rectoria bull ben aviat amb la presència d’escoltes, sindicalistes, cristians, joves de Barcelona i pobles del voltant, intel·lectuals, polítics, estrangers… Costa molt que els nois i noies de Gallifa els rebin a la rectoria donant-los la mà i saludant-los. Hi ha una vergonya, un retraïment ancestral, que possiblement no tots han superat.

La dedicació de mossèn Dalmau a l’educació del poble de Gallifa és mil·lenària en hores i esforços. Organitza campaments pels Països Catalans, Madrid, el nord d’Espanya… Es fa acompanyar en els judicis al Tribunal d’Ordre Públic, a Madrid. Tot ho fa amb la voluntat d’obrir les ments, d’educar en la diversitat i el respecte a les altres cultures. Fa que els nois i noies estudiïn a Barcelona, amb sistemes imaginatius que no suposin una càrrega econòmica per a les famílies d’escassos recursos, que són majoria. Al final mai se sabrà si se  n’ha sortit, si el retraïment ancestral, que ve d’antic, llunyà, arrelat en les ments de la pagesia, de debò ha quedat abolit.

Amàlia Bosch i Datzira

 

humanista-gallifa

3. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau humanista

Dalmau humanista

 

Estar al costat de mossèn Dalmau, fins i tot ara que és gran i té la mobilitat reduïda, i ja no pot triscar tot el dia amunt i avall amb el cotxe, és participar d’un entusiasme i una riquesa de punts de vista i vivències d’ampli espectre que no tenen comparació. Els que el coneixem d’antic, de vegades ens preguntem d’on treu la força, la passió per tot el que fa. A falta d’altres opinions, la meva és que arrenca d’un profund humanisme, de creure en l’home (una terminologia clàssica que ell segueix usant encara ara) per damunt de tot, perquè encarna en sí mateix la imatge de Déu.

Per aquesta raó, home i Déu els situa dins un mateix volum. Els homes són una projecció de Déu. I Déu és un receptor del potencial dels homes. Com que no sóc teòloga em permeto explicar-me d’aquesta manera i estic segura que tothom m’entendrà. La creença en l’home fa esdevenir mossèn Dalmau una persona sense prejudicis. Efectivament, Dalmau no té, o a penes manifesta, prejudicis. És cèlebre aquella frase que repeteix tot sovint, especialment durant la missa: “L’home és més digne d’admiració que de menyspreu”. Accepta tothom com és, sense jutjar-lo. No parla mai malament de ningú. Sempre veu la part positiva de les persones. És un gran creient.

Les seves arrels humanistes cal buscar-les en Jesucrist i els deixebles i especialment Sant Pau. Li pot interessar un teòleg com Boff o un teòric com Marx, però de qui més participa és dels seus coetanis Emmanuel Mounier i Teilhard de Chardin. I en un altre ordre de valors, de l’apòstol de la no-violència Lanza del Vasto i de l’escriptor i filòsof francès nascut a Algèria, Albert Camus.

La figura històrica que més admira mossèn Dalmau és Jesucrist. En més d’una ocasió així ho ha manifestat o així ho he cregut entendre. El sedueix la rebel·lia del Mestre, el poder de convocatòria, l’habilitat per comunicar-se amb la gent (per mitjà de paràboles i algun miracle), i la proximitat de la mare, Maria. El Déu que es fa home —com el defineix la religió catòlica— té tots els elements per subjugar un sacerdot com Dalmau, lluitador incansable, imaginatiu, que viu una vida de pel·lícula, estrenyent el cargol tant com pot, traient suc de tot, sortejant tots els perills, astut i mans a la vegada. Compleix la recomanació de Jesús sobre com conduir-se enfront dels perseguidors: “Mireu, jo us envio com ovelles enmig de llops; sigueu, doncs, astuts com les serpents, però candorosos com els coloms” (Mt 10,16). Els amics es queixen que mossèn Dalmau els embarca en aventures i projectes i després els abandona a la seva sort. Que només els telefona quan els necessita. En tot això mossèn Dalmau és taxatiu: “jo faig la proposta; si accepten, ja és la seva responsabilitat el que vingui després”. Ell no necessita crosses per caminar, ni tampoc accepta convertir-se en la crossa de ningú. Perdria massa temps fent de mainadera.

La seva pel·lícula pròpia, la personal, dura noranta minuts —o com a màxim cent-vint— i en aquest espai de temps ha de presentar el màxim nombre de fotogrames. Veu la vida com un cowboy: lluites i emboscades per establir-se i sobreviure en terres que els blancs diuen que no són de ningú. En realitat pertanyen als indis, que són els bons, però els cineastes americans ens fan creure que són els dolents. La batalla entre bons i dolents cal capgirar-la de dalt a baix, i aquí entra l’esperit heroic de mossèn Dalmau, que es posa a favor dels indis, perquè són els més vulnerables,  adoren les forces de la naturalesa, compten el temps per llunes i tenen la ingenuïtat de signar un tractat amb els blancs, sabent que aquests mai en compleixen cap.

Amàlia Bosch i Datzira

 

31-dalmau

4. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau i les homilies

Dalmau i les homilies

 

Pot semblar agosarat afirmar que les homilies de mossèn Dalmau són de les millors que s’han dit a Catalunya en els darrers cinquanta o seixanta anys, no solament a Gallifa, que són les que conec, sinó també en les parròquies anteriors.

La peculiaritat de mossèn Dalmau és que la fe en Jesucrist la té ben viva i la renova contínuament. Tota acció diària, els llibres i diaris que llegeix, les lluites, les reunions, les entrevistes, etc., no les guarda en un compartiment apart, sinó que les vehicula cap al creixement personal i religiós. La fe impregna aquesta mena de “sac de mal profit” (en el sentit d’inacabable, que no arriba a ser mai ple) que caracteritza el seu activisme polític, religiós i social. Vaja, que la fe és un motor que no s’atura.

A més de viure-la, la fe, mossèn Dalmau té la facultat de saber-la explicar, de fer-ne partícips les persones que assisteixen als oficis. Per consegüent, les homilies de cada diumenge tenen un sabor d’actualitat, de fe renovada. Evita la reiteració, és a dir, donar voltes i més voltes a la lletra escrita de l’evangeli i l’epístola, sense moure’s de lloc —fenomen ben habitual en les prèdiques de les parròquies—. Pel contrari, ell hi dóna aquell to personal que tan bé caracteritza els bons comunicadors.

Posem-ne un exemple. Fa vint anys, el febrer de 1996, enceta el sermó de Quaresma parlant, reflexionant, sobre la conversió. Diu que convertir-se no significa canviar-se a una altra religió, posem per cas, sinó encarar-se a una direcció diferent, orientar la vida cap a una altra banda. Significa fer una mena de revisió per saber que cada any som una mica distints, una mica millors. Es tracta de recuperar el cor nou, sentir que creixem cada dia, però fer-ho amb tranquil·litat. Llavors ve la frase de l’homilia que et dóna energia, que no et provoca somnolència: “Avui comença la quaresma. Un fet espatarrant. Abans de començar la vida pública, Jesús se’n va al desert a viure quaranta dies per convertir-se, per fer aquest esforç de reflexió”. I acaba: “Jesús ha de ser el centre d’interès nostre”.

Mossèn Dalmau amaneix les homilies amb tota mena de fets de la vida quotidiana. Els dóna vitalitat. Si acaba de veure una pel·lícula que l’ha impressionat —o en recorda una d’anterior que s’adequa al tema—, explica l’argument, la frase, la situació que ajuda a fer més entenedors l’evangeli i l’epístola. Tothom somriu i després de missa es comenta a la sortida de l’església. Sempre hi ha algú que diu: “aquesta pel·lícula ja ens l’has explicat dues o tres vegades”, o bé “aquesta l’acaben d’estrenar, l’aniré a veure”.

Amàlia Bosch i Datzira

 

scan21

5. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau i l’esport

Dalmau i l’esport

 

De petit, mossèn Dalmau es veu que era bastant esmirriat. No tenia mai gana. Menjava només el que li venia de gust. La seva iaia, he sentit explicar, li portava un tros de coca ensucrada cada diumenge, en sortir de missa. Era el petit i l’havien de cuidar. De tant en tant, si tenia un gran desig de menjar carn (el cos es fa escoltar quan li falten determinats nutrients), se n’anava a una carnisseria del carrer, demanava uns talls de vedella (la mare passarà a pagar) i els coïa en una graella a les brases. Se’ls menjava amb fruïció.

De la infantesa més tendra li ve l’aversió a la major part dels aliments que es consideren saludables i portadors de vitamines i minerals: les verdures i les fruites. No en menja cap. Com si totes tinguessin el mateix gust. En qualitat de llamenc o mal menjador, la seva dieta ha estat sempre reduïda, però ha resistit fins avui, als noranta anys. No pren cafès ni alcohol, ni fuma. Diuen els metges i dietistes que, si les persones d’una bona genètica fessin una alimentació variada i equilibrada, podrien viure molts més anys. Ell no ha portat una alimentació saludable, tal com ara s’entén, però en canvi ha fet molt exercici, una altra de les icones de la bona salut. Sempre se l’ha vist corrent amunt i avall, a peu, en moto i en cotxe. Potser per la capacitat d’estar sempre en moviment, i tal vegada per la fortalesa mental del rector (avui emèrit) de Gallifa, ha gaudit d’una salut de ferro.

A Sant Llorenç Savall, el seu poble de naixement, juga a cuit-a-amagar amb els companys pels carrers propers a l’església i a manos als boscos; l’arma és una mà que pren la forma d’una pistola i es guien per unes regles estrictes. Als seminaris de Salamanca i Comillas aprèn a fer gimnàstica cada matí. A Gallifa, als trenta anys complerts, ràpid i llest, caça a manos els grups de nois i noies que al bosc de la rectoria intenten inútilment caçar-lo a ell. També des de jove és un bon boletaire i sap on anar-los a collir.

Només arribar a Gallifa el 1956 reconverteix la bassa de regar de la rectoria en piscina pública, mantenint l’ús tradicional. Té interès que la canalla sàpiga nedar. Tots n’aprenen sols. I els que no, doncs no. Ell també s’hi banya. I ajuda a netejar-la de fang i llot una vegada a l’any. El diari d’extrema dreta ¿Qué Pasa?, que s’edita a Madrid, li dedica uns quants articles quan s’assabenta que el rector practica la natació en un lloc públic, i l’anomena “el triste cura párroco de la Gallifa”.

Les múltiples ocupacions com a activista religiós i polític, i sacsejador de consciències, li han impedit dedicar hores a l’esport. Tanmateix no ens l’imaginem fent llargues travesses pel Pirineu i la muntanya mitjana. El seu esperit inquiet ho impediria. Té la ment massa ocupada i sempre es compromet amb tres feines a la vegada. Arriba tard a tot arreu. O no es presenta. Potser amb un mòbil, en els temps de més activitat, hauria millorat, però la moderna telefonia ve un temps després.

Tot i les aptituds físiques i psíquiques, només practica esport en moments puntuals, quan ho decideix, quan li ve de gust fer una pausa. És un bon esquiador. Nedador. També futbolista. I jugador de bàsquet. El mar és el seu segon hàbitat. Pesca musclos i petxines a les roques, amb ulleres, tub i peus d’ànec. Com que li agrada l’arròs a la cassola, el marisc que recull l’incorpora a la seva alimentació. Pesca a pulmó, amb arpó, a poca profunditat, tot i que pugui estar prohibit.

Ara bé, el que li ha donat més fama és la pràctica del submarinisme. Ell, que tan fàcilment es deixa seduir pels colors, per les fantasies, per tot allò que fa pampallugues, troba en els paisatges marins un món fantàstic, desconegut, que també vol descobrir, apropiar-se de la seva bellesa. I si això suposa un risc, molt millor. Sense risc no hi ha emoció, no hi ha vida, sembla dir-se. D’aquí la fascinació que també sent pel firmament, per l’univers, per les galàxies i els forats negres.

Es treu el carnet de submarinista al CRIS (Centre de Recuperació i Investigacions Submarines), de Sabadell. El club de busseig del Centre és el més antic de Catalunya. Immediatament sap on trobar el vestit de neoprè, les escafandres, els ploms i tot l’altre material imprescindible per fer uns viatges de pel·lícula, tant apassionants o més que el que descriu Juli Verne en el viatge submarí de mil llegües. Mossèn Dalmau, que coneix tanta gent de totes les capes socials, sempre té un amic que amb la barca el porta a la mar perquè gaudeixi dels agrestes paratges submarins de la Costa Brava. I quan no és així, busca un grup de persones que l’acompanyin i s’endinsa en el mar des de qualsevol platja de la costa feréstega de Girona.

Fins que un bon dia, un monitor del CRIS coneix una noia en un curset d’immersió. I allà neix un “amor submarí”. La seva il·lusió és casar-se sota l’aigua. De seguida troben un escolapi, que havia fet el curs d’escafandrisme i continuava practicant, per oficiar la cerimònia dins el mar. Tanmateix, cap bisbe de les diòcesis de Barcelona, Tarragona i Girona els facilita el tràmit. Ni tan sols la Santa Seu els dóna satisfacció. Temps després consulten el nou bisbe de Girona i aquest els dóna l’autorització. Però… quina llàstima,  el pare escolapi decideix abandonar el ministeri (penja els hàbits) i ja no tenen oficiant. Tot això succeeix el 1974.

Comencen a moure fils i s’assabenten que a la Unió Subaquàtica Sabadell (UNISUB) hi ha un capellà de molta empenta, però difícil de localitzar: mossèn Josep Dalmau. Obtenen el seu número de telèfon, es posen en contacte i l’endemà se citen a la porta del Seminari de Barcelona. El monitor descriu així la primer impressió: “La seva imatge era d’una senzillesa tan poderosa, que em vaig adonar que no era una persona comuna i corrent” (del llibre A mossèn Dalmau. D’un home, d’un temps, d’un país, 1997, múltiples autors).

El dia fixat, mossèn Dalmau reuneix al seu voltant, a bord d’un vaixell atracat al port de Palamós, els prop de dos-cents assistents i els explica com es desenvoluparà la cerimònia. El casament se celebra a la Llosa, de Palamós, a dotze metres de profunditat. Un bussejador aguanta el crucifix des d’una roca. Uns cent submarinistes envolten els contraents. Davant seu mossèn Dalmau. Els assistents posen els braços en creu, amb els palmells cap amunt i deixen de respirar uns instants en senyal d’oració.

Ja a bord del vaixell mossèn Dalmau adreça unes paraules als assistents. No sembla un sermó, però tothom entén que ho és.

Amàlia Bosch i Datzira

 

tribunal-ordre-public

6. Mossèn Josep Dalmau Oliver. Una vida de pel·lícula – Dalmau, els tribunals i la policia

 

Dalmau, els tribunals i la policia

 

Jesucrist és jutjat i condemnat a mort. Sense garanties processals, com és costum. Rep el nom de Viacrucis l’arrest, el judici, el recorregut fins al patíbul, l’acte de clavar-lo a la creu, la mort i la sepultura.

La paraula Viacrucis s’ha fet malbé, tant, que és sinònim de processó, ciris, soldats romans armats, encaputxats, imatges, confraries, música… Tothom sap què significa ser jutjat, i, si hi ha pena de presó, ser traslladat al centre penitenciari en una furgoneta. L’Església catòlica no parla de manera clara. No actualitza el vocabulari. Fa la viu-viu amb la tradició. Traient tota la parafernàlia de l’espectacle del  Viacrucis, queda la cruesa d’un judici i una sentència. S’ha de tornar al vertader sentit dels mots, perquè tothom els tingui ben vius, com la fe. Si no ho fem així, seguirem creient que els que reben condemna sempre són culpables d’un fet execrable. I el trist espectacle de Jesucrist camí de la creu, una obra de teatre, una ficció.

Jesús condemnava les injustícies. Parlava malament dels que manaven. Era un dissident. Incomodava els que retenien el poder i el feien servir per als seus interessos. Que no eren els interessos de tots. Cap bisbe, cardenal o nunci del franquisme va aixecar el dit —com si fossin a classe (“¿señorita, puedo ir al váter?”)—, per dir: es jutgen unes persones, clergues o seglars, perquè s’han oposat a les tortures en les comissaries, perquè fan bandera de la democràcia.

Mossèn Josep Dalmau, les dues vegades que és processat, és per denunciar tortures (Jordi Pujol, l’estudiant Joaquim Boix, i altres) de la policia política del règim de Franco, i per donar suport o participar en actes que pretenen democratitzar la vida pública. És jutjat a Madrid, en el Tribunal d’Ordre Públic, també polític. No m’hi estendré perquè en els seus llibres de memòries (a més d’altres que ja no es troben a les llibreries!!!) s’hi pot trobar àmplia informació.

La policia política, la de la Comissaria de la Via Laietana, envia membres de la secreta a Gallifa, que s’amaguen al bosc de la rectoria. Espien qui es mou pels entorns. Pregunten. Durant temporades, dos guàrdies civils assisteixen a l’ofici dominical de la parròquia, mentre mossèn Dalmau roman amagat, sense poder dir missa, per evitar ser detingut. L’Església catalana, la no “oficial”, la més propera a la gent, li dóna aixopluc; normalment els convents són més segurs que les parròquies per ocultar-se. Entretant, a Gallifa sembla que no passi res. Ningú es mou. Ningú recorda. Un silenci protector. Un respecte. Una estimació que s’adhereix com una fina capa d’aigua sobre l’asfalt.

Amàlia Bosch i Datzira

 

mossen-30

Homenatge a mossèn Josep Dalmau en el seu 90 aniversari

El diumenge 6 de novembre de 2016 s’ha celebrat al Santuari de l’Ecologia del Castell de Gallifa el 90 aniversari de mossèn Dalmau. Unes tres-centes persones l’han acompanyat en la commemoració d’una llarga vida al servei de l’Església i Catalunya. Tot i que mossèn Dalmau –avui rector emèrit de Gallifa– ha arribat procedent de l’hospital a conseqüència d’uns problemes de salut, ha mostrat la seva energia, alegria i emoció de veure tanta gent congregada a l’entorn d’una de les seves obres més estimades, el Santuari de l’Ecologia del Castell de Gallifa. L’acte l’ha obert el periodista i escriptor Xavier Garcia, que ha glossat la projecció que ha tingut el mossèn en la vida religiosa, política i social de Catalunya i també en els moviments de pau i protesta a Europa.

A continuació s’han llegit fragments de llibres de mossèn Dalmau: Distensions cristiano-marxistes (1967), La fe, a debat (1971), Catalunya i l’Església en el banquet dels acusats (el TOP a porta tancada) (1980), i finalment Catalunya segrestada (1993). Les lectures s’han intercalat amb cançons com El cant del poble (lletra de Josep M. de Segarra i música d’Anselm Clavé i Amadeu Vives), i Pregària (en la versió de Josep M. Espinàs sobre lletra de Francis Jammes i música de Georges Brassens). Finalment el públic ha participat en una VENTADA, a l’estil de les onades del camp del Barça, al ritme de la cançó de Lluís Llach Viatge a Ítaca.

La celebració ha comptat amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull; el diputat de Junts pel Sí, Germà Bel; el director general d’Afers Religiosos, de la Generalitat, Enric Vendrell; l’alcalde de Sant Feliu de Codines, Pere Pladevall; l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol i la seva esposa Marta; l’activista per la pau Arcadi Oliveres; el director de teatre Ignasi Roda; el rector de Sant Feliu de Codines, mossèn Martín, nomenat també rector de la parròquia de Gallifa; l’escriptor Josep Poca; l’actor Pep Parés; el primer objector de consciència del servei militar per motius polítics durant el franquisme, Pepe Beunza; l’editor Josep M. Orteu, etc.

Ha destacat l’absència total de l’ajuntament de Gallifa, no solament en la persona del seu alcalde, Mateu C. de Sobregrau, sinó també dels regidors del seu grup, de Convergència Democràtica de Catalunya, i de la regidora d’Esquerra Republicana de Catalunya, que no han enviat cap adhesió a la persona de mossèn Dalmau ni han excusat la seva assistència. En conseqüència, les autoritats de la Generalitat i el Parlament de Catalunya no s’han vist subjectes a cap tipus de protocol i s’han barrejat amb la gent, que els ha ofert un digne i càlid acolliment.

En un replà del bosc, dessota l’absis de l’església, s’ha inaugurat una escultura de ferro, de Jaume Rodri, que té dos missatges principals tallats en el metall: en primer pla, la inscripció “a Mn. Dalmau. La llibertat la seva gran aventura”, i al fons l’estelada. Després dels parlaments de l’escultor Jaume Rodri i del conseller de Territori i  Sostenibilitat, Josep Rull, els assistents han cantat Els Segadors, himne nacional de Catalunya.

En un lloc destacat del programa de l’homenatge hi ha una frase que sintetitza el culte a la naturalesa i el valor arquitectònic, religiós i cultural d’un santuari únic al món:

Benvinguts al Santuari de l’Ecologia, una de les obres de mossèn Dalmau que ha de perdurar com a patrimoni material i immaterial de la humanitat.

 

 

 

 

400_1235606516_plaza-mayor-vic
Viatge a la ciutat dels Sants

Primer Premi de prosa del I Certamen Literari La Pinya 1992.

Publicat a la revista La Pinya, núm. 46, de juny de 1992.

Transcripció

Viatge a la ciutat dels Sants

El trajecte de l’Hospitalet a Vic sempre se’m fa llarg, i més quan el tren para a totes les estacions. Alguna vegada, però, m’immergeixo en les converses dels passatgers que tinc més a prop i el viatge s’escurça tant que no tinc ni temps d’anar al lavabo. No és que això, l’assumpte del lavabo, em preocupi gens. Ben al revés. És un consol distreure’s amb el que sigui i no haver d’entrar a la cambra de les pudors, on manca paper i aigua, la porta no tanca i els giravolts incontrolats et llancen d’un cantó a l’altre de la cabina. Si el tren va mig buit, o les converses són a mitja veu i els joves no premen el botó del casset de rock català, castellà o anglès, em quedo somniant que vaig en tartana, i, en passar per les Franqueses, m’omplo de la bellesa de Montserrat, Sant Llorenç del Munt, el Puig de la Creu, el Farell, Sant Sadurní… No tens, però, gaire estona. De seguida arribes a la Garriga i t’enfiles pel congost del riu fins que, a prop de Centelles, la plana s’obre plena de boira o de colors.

L’arribada a Vic sempre és sorprenent. En pocs anys ha esdevingut una petita metròpoli —on es barregen diferents races i vestits amb esglésies i convents— coronada pel palau episcopal. Només de posar els peus a l’andana, els magrebins que vénen amb el tren són rebuts per grups d’homes de la mateixa procedència, amb indumentària africana o europea, tot i que prevalen els de pantalons i americana o jersei. En les diferents estacions del recorregut han anat pujant africans de pell més clara i de pell més fosca. Tots ells són molt silenciosos. Si hi ha moltes places buides, s’asseuen. Si puja força gent, sempre es queden drets prop de les portes i no lluiten mai per un seient.

A la sala d’espera em rep un vell amic. Em saluda i somriu. El ram de mimosa que envolta amb les seves mans no es mou de lloc. Ja sé que no és per a mi, que té un altre destinatari. M’hauria agradat, però, sentir l’afalac d’un amic que t’espera i t’abraça cobrint-te les galtes dels polsim groc de la mimosa. Em diu si el vull acompanyar. A pas lent seguim un camí terrós obert recentment i travessem una via ràpida que es deu haver estrenat fa poc. La porta del pati de la casa és oberta de bat a bat. Dues monges velles acaben de baixar d’un cotxe i ens miren amb la familiaritat de saber qui som. L’una és baixeta i rodona. L’altra és esprimatxada i pàl·lida, i quan somriu li sobresurt d’entre els llavis una dent llarga decantada cap endavant. Em té tan preocupada aquella dent que, quan la miro a la cara, no sé veure altra cosa. Els lliurem al ram de mimosa i, després d’unes breus paraules girem cua cap al carrer. Ja a fora, rebo la notícia que les dues monges que hem saludat són de clausura. “Però, què hi feien al pati?”. “Ben segur venien del metge”, em respon el vell amic. “Si s’han de visitar, cal que es desplacin al consultori mèdic”, afegeix. La clausura ja no és el que era, penso dintre meu. Totes dues ens han promès que resaran per nosaltres. M’estimaria més no haver-hi anat, al convent de la monja de la dent llarga. Ara no sé si resaran per mi sola una vegada o moltes més, o si m’inclouran en el farcell anònim de persones per qui cal pregar a Déu. Hi ha misteris que em posen neguitosa.

Entrem als carrers estrets de la ciutat —foscos a tota hora— i arribem a la plaça. Avui és dissabte, dia de mercat. M’aturo uns moments davant la parada del planter i comento com m’agrada veure les desenes de plantes apilades i lligades amb espart i les arrels encara plenes de terra. Ell, l’amic, s’emociona recordant quan a estones feia de pagès i se sentia feliç treballant el tros i amarant-se de la tebior del solell. Passem de llarg els records i, uns carrers més avall, entrem en el portal d’un edifici gran i auster. A mà esquerra hi ha una obertura, a la manera d’una finestra, però sense vidres ni finestrons; a primer cop d’ull sembla com si hi haguessin posat una olla grossa perquè no passés l’aire!! Toquem el timbre i, darrer de ”l’olla”, ens respon una veu femenina. El meu amic conversa amb la veu i, entre tant, barrino què pot ser aquell estri tan estrany i aquella casa que té porta però no s’obre. Em sento nerviosa i excitada. De seguida intueixo que hem tornat a caure en un convent de clausura.

El recorregut per la resta de la ciutat és més planer i distès: la casa de la vila, la catedral, les muralles, el barri dels adobadors de pell, el sol de mig matí, magnífic i esplendorós… i tot el seguit de sants i maresdedéus esculpits o adossats a les pedres, a la manera de petites capelletes: una multitud de personatges que espien els moviments dels vigatans, osonencs i africans que treballen o passegen a qualsevol hora del dia i de la nit.

Finalment arribem a la casa del meu vell amic, ja als afores de la població, en aquell punt que abans es considerava fora del casc urbà i ara n’ha esdevingut frontera. És un edifici gran, amb dependències annexes, al qual s’accedia fins fa poc, que van obrir una nova entrada, per una portalada de fusta on hi podria passar un camió. Arbres, gespa i petits espais de descans amb cadires i taules blanques et fan creure que et trobes en un col·legi major. La calefacció i el sol transformen la teulada i les parets en una lloca gegantina, a recés de la qual et sents enfebrir. Ens espera un amic del meu vell amic, net i polit com sempre, amb aquell jersei gris trenat que he vist tantes vegades, i pentinat als seus vuitanta-dos anys com un jove de festa major. La meva mà toca suaument el seu braç. Així sap que sóc aquí. Intuïtivament em fa dues besades. Un gest que no ha repetit gaire sovint, però que executa amb la precisió de la persona avesada a la tendresa i als amanyacs. Ell és orfe de mare des del primer plor, i orfe, després, de paraules, de cançons i de rialles provinents d’un mateix perfum de suor. Va créixer amb altres nens i amb moltes mares de còfia blanca i embalum de faldilles negres.

Avui he portat la màquina de fotografiar. Un dia els vaig suggerir de fer-los un reportatge fotogràfic i es van entusiasmar. Per això sortim al jardí, on l’herba és verda i brillant com si n’haguéssim netejat les tiges una a una. Triem el paisatge en funció de l’orientació del sol i després deixo que ells busquin el racó que més els plau. Mostren una clara preferència per les imatges religioses de sants, santes i maresdedéus que poblen el jardí, de la mateixa manera que els turistes de París, Londres o Bangkok es fotografien al peu dels monuments més emblemàtics. Entre una instantània i l’altra parlem i riem com si fóssim de vacances. Avui és un dia molt especial, molt diferent dels altres dies. Per a mi és únic. Per a ells, potser també.

En un extrem del jardí hi ha un passeig amb arbres de fulla verda i bancs de fusta, banyats encara per la rosada de la nit. “Seieu aquí”, els dic, “i parleu de les vostres coses. Us faré uns primers plans que quedaran molt bé.” M’ajupo a terra i començo a disparar. Ells dos riuen, es mouen, aixequen les mans per acompanyar les paraules, i, a poc a poc, s’obliden —o ho simulen— que l’objectiu, sense fer fressa, segueix cadascun dels seus moviments. El sol que s’escapoleix entre les fulles i les branques dóna unes tonalitats més clares als rostres, però al mateix temps emergeixen amb tota la seva lluïsor les taques amarronades que la pell es reserva per a fer despuntar quan hom es fa gran.

No l’hem vist venir de lluny ni l’hem vist apropar-se a nosaltres. Sense fer soroll, s’asseu al banc i mira somrient els dos amics. Ens pregunta si ens fa res. “Tot al contrari, seieu”. “Jo a les fotografies no surto mai bé”, comenta com aquell que res; “en tinc una que sí que m’agrada” (aixeca la barbeta, tomba lleugerament el cap i fixa els ulls en un punt desconegut, mostrant quina era la seva posició en el moment de fer-li el retrat). Em sembla candorós com un nen, malgrat els solcs profunds a les galtes que els anys li han cavat. Sento tanta tendresa que li dic: “Us faré una fotografia a vós tot sol i ja veurem com quedareu de maco; però heu de fer una cara alegre, i si voleu també podeu riure”. Creua les mans sobre el ventre, fixa altra vegada els ulls en un punt indeterminat i arrossega darrere l’expressió del rostre tota la seriositat que la seva edat li permet. Disparo la màquina amb la mateixa satisfacció que ell posa per a mi. Em tremolen les mans d’emoció i sento la seva emoció fins a les entranyes. No passa gaire sovint, a la casa on viu, que els visitants es recreïn plasmant sobre el paper fotogràfic allò que és ben quotidià, com seure en un banc del jardí i parlar amb els companys i amics. O bé que tinguin l’atenció d’algú durant unes hores, amb l’ànim de complaure les seves il·lusions.

El banc del jardí ha esdevingut una tertúlia entre els, ara, meus tres amics. L’home candorós i seriós es llença a recitar un text que no conec, amb l’afany que l’escoltem i el coneguem. “Com és que en sabeu tant, de recitar?”, li pregunto. És una llarga història. Té prop de vuitanta anys i no sap llegir ni escriure —que ha de signar amb el dit—, però de jove feia teatre al seu poble. Ah!, i a més sap romanços en vers de tota mena, fins i tot una mica picants. Trec de la bossa una gravadora que em van regalar per Nadal i la hi poso a les mans. Amb la prudència i el neguit de tocar un casset per primera vegada, recita i recita com si es trobés en el millot teatre del món.

Tampoc els hem vist venir. Ara l’un, ara l’altre, s’han acostat a nosaltres i m’han demanat una fotografia. Alguns d’ells els coneixia de veure’ls passejar pel jardí o asseguts a les butaques de darrere els finestrals de la planta baixa. Altres, és la primera vegada que hi parlo. Ja som nou persones sota els arbres del petit passeig. És dissabte el matí, però podria ser qualsevol dia de la setmana per la rutina de llevar-se, esmorzar, oir missa a la capella i esperar l’hora de dinar, a la una en punt. Però aquest matí és diferent. Al jardí se sent remor de veus i una noia fa fotografies com si es tractés d’una professional de la càmera. I jo vinga patir: a veure si després que hi han posat tanta il·lusió, les instantànies em surten mogudes o un raig de sol s’escola per un dels angles de l’objectiu i emmascara tot vestigi de color! Em perdrien la confiança i ja mai més em demanarien que els fotografiés!

No deixo que els dubtes destorbin o entelin un matí de febrer a la ciutat de Vic, a recés dels arbres i envoltada d’un consell d’ancians que parlen d’un passat que els cou o els emociona. Ben bé, és com si els conegués de sempre, però ni tan sols en sé el nom. He pensat que podria preguntar-los-hi, però segur que em faria en embolic. Ho deixaré per a una altra ocasió. Més m’estimo anomenar-los per un tret especial, potser insignificant, però que a mi em serveix de referència per associar-lo a cada persona: l’home que recita, l’home del bastó, l’home del jersei blau cel, l’home de la porteria, l’home del bigoti… No hauria de ser així. D’ençà que varen entrar en aquesta casa, han passat a l’anonimat, un anonimat només dissimulat per la identificació personal del carnet d’identitat, la llibreta d’estalvi i la fitxa mèdica de l’hospital o del centre d’atenció primària de la Generalitat. Ja no paguen lloguer, ni compren una rentadora a termini, ni encarreguen les llavors de civada al sindicat…

Amb un posat digne i seriós es col·loquen davant meu i faig córrer el rodet fins que s’atura inexorablement. Després, tot és dir-me que em volen pagar les fotografies, que quan els les faré arribar. “Aviat, aviat. Però no em pagueu res, que és ben poca cosa. Ara haig de marxar, el tren surt d’aquí a mitja hora”. Recullo el fato que havia deixat a terra i demano al meu vell amic si té alguna cosa per beure. Al costat de la sala del billar hi ha una habitació amb un telèfon públic, una màquina automàtica de refrescos i una altra de cafè. El sol m’ha escalfat el cap —i això que encara falten unes setmanes per al mític sol de març— i necessito abeurar el meu cos amb urgència. Al passadís trobem una monja jove, de pell immaculadament negra, que empeny un carretó folrat de tela blanca, ple de roba per dur a la bugaderia que hi ha al costat de la capella. M’estranya veure tan poc moviment a aquesta hora. Dedueixo que hom s’empolaina per baixar al menjador, un ritual que té molt a veure amb la higiene i amb la relació social. Al cancell m’acomiado de la monja telefonista-recepcionista, una mena de belluguet de més de vuitanta anys que ha residit a França una bona part de la seva vida. Sempre s’interessa pel meu estat de salut i de la família, però té la virtut de ser extremament discreta i falaguera.

La càmera fotogràfica pesa més que quan he arribat. Pot semblar una apreciació molt poc objectiva, però ara no tinc temps d’esbrinar dintre meu si faig bé o malament de mesurar en termes físics allò que és intangible científicament. Tinc la sensació que dins la càpsula negra de marca japonesa m’enduc l’avi del jersei gris i el que recita, la monja negra i el jardí sagrat dels ancians i les ancianes (per cert, on eren les àvies de capellina feta de ganxet i mitges gruixudes, que no n’he vista cap?), com si me n’hagués apropiat furtivament.

Apresso el pas fins a la sortida, però el vell amic i l’altre amic van tan ràpids com jo, encara que un d’ells ranquegi una mica. Què hi fan en aquesta casa, si són tan joves? Qui els ha menat a un “col·legi major” on l’única assignatura que s’ensenya és la resignació? Ens donem les mans i ens fem petons d’adéu, com es fa ara, com es fa de temps. Ells també s’han posat al dia i ja no es comporten com abans, que les dones es besaven entre elles i als homes calia donar-los una petita encaixada, amb suavitat, que no es pensessin una altra cosa. Em vénen ganes de riure només de pensar-hi, però em retinc. Ja riuré mentre camini cap al tren, pel mig de la rambla, que a aquesta hora potser ja no hi haurà gaire gent. Però si no puc, i encara me’n recordo, sempre em queda el recurs de trobar un vagó buit del tot, penjar-me del portapaquets, perquè els pulmons quedin lliures de les espatlles i els braços, i riure i riure fins que no pugui més. Només d’imaginar-m’ho se m’esborrona la pell d’emoció. Ha de ser fabulós… llançar-se als braços de l’alegria, amb les finestres obertes al sol i al vent, amb el paisatge verd dels camps i els boscos corrent a la mateixa velocitat que el tren, i sabent de segur que si aquest matí no hagués anat a la casa dels amics no em sentiria tan esbojarrada.

AMÀLIA BOSCH I DATZIRA.