Tancament campanya 2

Salvem el paisatge històric de Gallifa

El cap de setmana passat les candidatures municipals de Gallifa han presentat el seu programa electoral en un debat públic amb els electors (estil Primàries Catalunya). El consistori actual, de JuntsxCat, amb Mateu C. de Sobregrau d’alcalde, ha rebut una crítica generalitzada: manté viu el projecte de construir una carretera de dos carrils sota la Rectoria, tallant totes les alzines i malmetent el paisatge. Unes obres innecessàries i perjudicials.

La Rectoria de Gallifa forma una unitat arquitectònica amb l’Església romànica parroquial, més l’agregat de la masia del Racó del ceramista Josep Llorens Artigas. Tot i que Rectoria i Església es troben separades, estan juntes històricament, com passa a Sant Martí de Centelles i el Tagamanent. Les terres i bosquets de la Rectoria i el Racó són contínues, verdes, i formen també una unitat de paisatge.

Per sort, els veïns han tingut l’oportunitat de parlar en els debats electorals i creix l’oposició a aquest projecte barroer i arboricida. Però la por de perdre l’alcaldia ha fet córrer rumors per espantar i desunir el poble, que vol conservar la Rectoria i l’Església com l’autèntic pulmó verd de la vall de Gallifa.

Adjunto el cartell de la candidatura que té més possibilitats d’obtenir el govern del municipi. Jo dono suport a aquesta candidatura. I també dono suport a la candidatura de Demòcrates, que s’ha manifestat explícitament contrària al projecte de rompre el paisatge per interessos poc clars.

Per veure el contingut del cartell: fes clic sobre la imatge.

 

3. Cendres

Paral·lelismes entre mossèn JOSEP DALMAU i mossèn CINTO VERDAGUER

Una vuitantena d’anys separen el naixement del poeta (1845) i el naixement del rector de Gallifa (1926). Tots dos són grans viatgers, i viuen i escriuen a cavall dels bisbats de Vic i Barcelona. I tots dos pateixen la incomprensió de les autoritats eclesiàstiques, en especial Verdaguer, que és apartat i suspès a divinis (no pot administrar sagraments). Verdaguer incorpora els exorcismes (patrocinats per l’Església) com a mètode d’interpretació de la realitat social, política i religiosa de l’època. Dalmau lluita per la independència de Catalunya. Verdaguer compra una finca a Barcelona que té una capella, Santa Creu de Vallcarca, per dedicar-la a l’oració i els exorcismes. Dalmau funda a Gallifa el Santuari Ecològic, com a plataforma de difusió de l’ecologia i la salvaguarda de les cultures, els pobles i les llengües.

El 1894, el bisbe de Vic, Josep Morgades, vol recloure Verdaguer a l’asil de capellans de Vic, però aquest ho rebutja, en considerar que se’l vol tancar per boig. Dalmau refusa també passar els darrers anys de la seva vida en una residència de capellans de Vic, on quedaria apartat de la seva gent i del contacte amb la Catalunya més dinàmica i lluitadora.

Verdaguer mor el 10 de juny de 1902 a Vil·la Joana, Vallvidrera, i és enterrat al cementiri de Montjuïc, en l’enterrament més gran que mai s’havia vist a Catalunya, perquè mossèn Cinto és el gran poeta del poble català. Dalmau, autor de nombrosos llibres i articles, mor a Gallifa el 5 de setembre de 2018 i les seves cendres reposen al Santuari que va fundar i ha de perviure, per seguir protegint les cultures, els pobles i les llengües.

Jordi Cuixart Òmnium

Carta de Jordi Cuixart des de la presó de Lledoners: Dalmau em va donar ànims en tot l’embat que venia

Toni Verdaguer:
Amb motiu de la mort de Mn. Dalmau, vaig enviar la necrològica que vaig llegir a la cerimònia i un recordatori a tots els presos i preses polítics.
Avui he rebut la resposta d’en Jordi Cuixart des del Centre Penitenciari de Lledoners. Diu així:
Presó de Lledoners 20 d’octubre 2018
Estimadíssim Toni Verdaguer. Amics del Patronat del Santuari de l’Ecologia.
Recordo que vaig poder saludar per darrera vegada en Mossèn Dalmau pels volts de l’1 d’Octubre. Amb l’energia que mai perdé, em va donar tot d’ànims en el proper embat que venia.
Gràcies a homes com ell podem dir que hem fet un pas de gegant a nivell col·lectiu, però també per homes com ell no ens podem aturar fins a viure en una República d’homes lliures i en pau.
Rebeu estimadíssims amics el meu reconeixement més sincer, amb tota l’esperança en els dies que vindran.
De tot cor.
Jordi Cuixart  President d’Òmnium Cultural.
20180907_133815

Necrologia de mossèn Dalmau, per Toni Verdaguer

En la mort de Mn. Dalmau.
Es podria definir Mn. Dalmau com a l’ideòleg i activista total. En ell s’hi barrejaven la seva lluita per les llibertats de Catalunya com a país, amb l’esforç de regeneració de l’església de la qual formava part.
 Sempre es va moure en posicions de frontera i traspassant línies vermelles de tota mena. Era l’home sense por, capaç de revoltar i capgirar dogmes, consignes, campanyes i programes establerts. Tothom destacava la seva generositat, la seva transparència, la seva sinceritat i el seu idealisme pragmàtic, barrejat amb un poc d’innocència i un poc d’ingenuïtat.
 Va tenir l’habilitat d’instrumentalitzar amics i coneguts. Sempre va estar rodejat de gent engrescada i amb voluntat d’ajudar-lo en les seves campanyes i lluites, alguns unes hores, altres uns dies, uns quants tota la vida. Molts dels que estem avui aquí amb algunes intermitències hem estat bona part de la nostra vida interactuant amb ell en camps diversos. Amb ell vàrem viure el canvi revolucionari de l’església tradicional i oficial a l’església del poble. Amb ell vàrem viure “l’evolució d’un cristianisme que avançava veloçment cap als orígens”. Amb ell vàrem passar de la missa en llatí i d’esquenes al poble, a la missa en català i de cara al poble. Vàrem crear les primeres comunitats cristianes de base. Quan va veure que la sotana era un impediment per acostar-se als joves i als obrers, no va dubtar a deixar-la a l’armari. Els sermons es convertiren en un col·loqui obert ple de continguts i de testimoniatge personal.
En un article al diari Avui del anys 70 hi escrivia: “He de confessar que el meu procés personal de reforma de la fe, havia arribat a quedar tan lluny de l’oficial espanyol, que tenia dubtes de pertànyer a l’església.”
El seu compromís social i polític amb les clases populars el va portar també a col·laborar amb les forces antifranquistes. Va ser membre fundador de l’Assemblea de Catalunya l’any 1971, que li comportà un activisme total. En poc temps es va convertir amb el capellà mes fitxat per la policia del règim i jutjat pel Tribunal de Orden Público.
Va tenir una participació activa en esdeveniments molt diversos i dispars, eclesials, polítics, culturals, socials, i sempre hi involucrava el primer que passava per allà. Sempre deia “ Si tu no truques, no truca ningú, si tú no ho fas, no ho farà ningú”. Encara fins fa poc, quan la precària salut li ho permetia, participava activament, amb la seva cadira de rodes, a manifestacions o concentracions per la llibertat dels presos/es i exiliats/des i per les llibertats i la independència de Catalunya.
Mn. Dalmau no veurà acomplida la independència del nostre país. Però ha tingut la sort d’haver viscut aquest moment crucial en què ja no hi ha marxa enrere. Només per això, ja ha valgut la pena el seu treball, la seva trajectòria, el seu testimoniatge.
Visca l’Església dels pobres.
Visca la República catalana.
7 de Setembre del 2018
IMG-20150804-WA0006

Morgan Jamieson recorda Mossèn Dalmau: el meu “namesake”

No estic segur que puc explicar suficientment la importància de Josep en la meva vida. Recordo que ell va tenir un efecte profund en mi, i recordo això des dels meus primers records d’ell.

I tot aixo, molt abans de saber quin tipu d’home era, i quin tipu d’home seria jo.

Quan jo era una mica més gran, em vaig presentar com el meu ‘namesake’, aixo significa que tinc el seu nom al costat del meu, una gran marca de respecte, al meu país, i vaig record sentir-me molt orgullós, quan finalment vaig entendre la importància d’axio.

Més endavant, sera ‘padrí’ com una tipu de broma nostra, però, encara que ell ha estat el meu ‘padri’, en realitat, no hem parlat de Déu, ni religió o històries bíbliques, hem parlat de la vida, de les persones del món, i d’un planeta que necessitava alimentar.

Si vaig dir que era una inspiració, no seria prou.

Ell era un constant, Un exemple somrient i generós, una força de la natura. Ell era familia, i un home que jo estimava molt.

i trobaré a faltar, profundament, cada dia.

Morgan

Ann Jamieson i Andrew petita

Paraules d’ANN JAMIESON, de Gran Bretanya, en l’enterrament de les cendres de Mossèn Dalmau el 20.10.2018

Per aquells que no em coneixeu – sóc anglesa – així que espero que m’entengueu parlant en català.

Desde que en Mossèn Dalmau va morir hem escoltat i llegit molt sobre la seva feina. Vull parlar ara d’un altre aspecte de la seva vida.

Just fa quaranta anys vaig viatjar a Turquia de vacances i vaig coneixer Mossen Dalmau.

L’oportunitat de coneixe’l a Istambul va canviar-me la vida tant a mi com a la meva família – i també la dels meus fills, que encara no havien nascut.

En els quaranta anys que han passat desde aquell dia, ens vam convertir en grans amics, i amb el temps com una familia. En Josep formava part de la meva família Catalana, i per això em refereixo a ell com a Josep avui.

Jo,  mai havia viatjat a Espanya – no volia anar a països dirigits per dictadors pero quan en Franco va morir en Josep ens va convidar a visitar-lo. Ens va ensenyar Barcelona, Gallifa i la comunitat d’amics de la rectoria. Ens vam enamorar de Catalunya, i per sobre de tot, de Gallifa.

Cada any a partir d’aquella visita, vam passar les vacances d’estiu a la rectoria. Gràcies a en Josep, els nostres dos fills van créixer amb cultura catalana tant com anglesa i el nostre fill grand va aprendre el catala. Per els meus fills en Josep era un extra avi – l’avi català.

Josep va venir a Londres quan el meu marit em va deixar. També quan em vaig tornar a casar. Ell va venir quan els meus fills eren petits i va jugar amb ells com un pare.

Sempre va ser amable i cariños, mai va jutjar i era divertit.  Els meus fills eren de vegades entremaliats pero ells deien ‘el Josep mai ens diu que som dolents’.

Quan en Josep va morir ens vam asseure la familia per compartir els nostres records. Aquí n’hi han alguns.

Recordo quan el Morgan tenia sis mesos d’edat en Josep li va donar la seva primera galeta de xocolata.

En els anys setanta, recordo passejar entre roques i branques  que en el temps serien el castell on ens trobem avui. Semblava un somni impossible – però en Josep mai va rendir-se per aconseguir els seus somnis.

Recordem en Josep covert de fang després d’excavar l’estany d’aquí el santuari.

Recordo la seva capacitat de mobilització d’ajudants voluntaris per feines que es tenien que fer. En particular recordo quan li va demanar a’l meu marit de tallar la gespa i va acabar tallant tota la gespa del santuari amb una petita màquina.

Quan vaig preguntar als meus fills sobre els seus records preferits em van dir:

Sortir amb ell al Tibidabo, anar als karts i els cotxes de xoc a les fires.

A la platge desapareixia constantment sota el mar, i tornava a la superfície amb una bossa plena de musclos.

Recordem en Josep jugant i fent d’àrbitre en els partits de futbol del poble. Li encantava el futbol

En Josep no li agradaben les verdures i la fruita, però després de cada àpat sortien les galetes amb llet. Quan en Josep obria la capsa de galetes era tot una festa perque els meus fills no estaven acostumats a rebren a casa

Recordem una caça d’ànecs a Monistrol amb una fila de cotxes, armats amb xarxes gegants de pescar. L’alcalde li havia donat permís a en Josep per portar-ne uns quants anecs de Monistrol el castell. Després d’hores corrents pel riu vam tornar a casa sense cap ànec, però tothom va passar-s’ho de meravella.

Recordem també en Josep i els nens inflant globus plens d’heli per un aniversari. En Josep havia aconseguit un gran tanc d’heli i ell i els nens van passar-se hores inflant globus pero al final molt d’ells sortien disparats del tanc i desapareixien per sobre la muntanya.

En Josep creia que el christianisme ha de ser compatible amb la joia de viure i amb el sentit de l‘humor i va portar l’alegria de viure i humor a les nostres vides.

We love you Josep and we shall miss you.

[Traduïdes al català pel seu fill Morgan].
Peu de foto: Ann Jamieson i el seu marit Andrew (de blanc)

 

thumbnail_20181023_181433

De Jaume Rodri a Mn. Dalmau. In memoriam

JAUME RODRI, AMIC DE MOSSÈN DALMAU, ha publicat una ressenya increïble. Punyent i amorosa. Sense concessions:

Mn. Dalmau, in memoriam
Només per deixar constància escrita d’aquest ciutadà compromès amb el seu poble. Un poble que ell ha mantingut despert i cultivat.

Va trobar dies, diners i companys per apuntalar un poble que era mig mort a mans d’una església “venuda” al feixisme i d’una societat també feixista.

Molt sovint massa sol en mig de les tremendes turbulències va ser un punt de referència dels nostres valors i signes. Contra tothom i contra tots els poders. Un verdader indicador per trobar la bona direcció per un poble vençut i comprat.

El fet de la seva inscripció catòlica, el fet de ser-ne dirigent malgrat tot, el va fer més responsable.

I en mig del desastre i de la manca de nivell, al mig de tanta maldat i caspositat, ell es va dressar, amb sotana i sense, i va cridar JUSTíCIA, FRATERNITAT, LLIBERTAT.

Els seus crits ressonaran per molts anys entre la ciutadania que vivia atemorida, adormida i cloroformada.

Ell ha ajudat a despertar l’ànima d’un poble, del nostre poble, del seu poble.

La nit ha estat molt llarga, però en Dalmau l’ha feta esperançada. Parlava de l’alba que estava apunt d’esclatar… perquè ell així ho creia. Així ho vivia i així ha estat.

En el record i en l’amistat i en l’agraïment.
Jaume Rodri
Octubre del 2018.

20180907_131714

Paraules d’Amàlia Bosch en acabar la cerimònia d’exèquies de mossèn Dalmau – 07.09.2018

UN BREU RESUM

Quan mossèn Dalmau va arribar a Gallifa el 1956 jo era una nena petita. Els infants de Gallifa teníem entre 5 i 12 anys.

El mossèn ens va donar uns valors.

Un d’ells és el de la cultura. Va fer que els infants poguéssim estudiar a Barcelona. Tenir estudis secundaris i anar a la Universitat, que va ser el meu cas. Això no havia passat mai. Vam haver de treballar per pagar-nos-els, sobretot les nenes (com passa sempre amb les dones), cuidant nens, rentant plats, fent menjars…

El segon valor va ser el d’obrir-nos els ulls. Obrir els ulls vol dir ampliar les mires. Durant el franquisme tots sabem que el pensament circulava per un túnel. Obrir els ulls a la política, la literatura, al que passava internacionalment…

El tercer valor que mossèn Dalmau ha donat a Gallifa és la seva tasca com a restaurador i conservador del patrimoni arquitectònic de la parròquia. Ha estat ingent. Jo sóc la historiadora de Gallifa i he seguit tot el que s’ha fet. Pensem en l’església romànica de Sant Pere i Sant Fèlix en la qual ens trobem ara: restaurada i ben conservada, no hi plou, està perfecta. La sagristia que hi havia en aquest costat era un afegit recent, que desmereixia el romànic. La va fer treure i en el seu lloc va construir una sagristia semi-subterrània al final de la nau.

La rectoria també és un patrimoni arquitectònic de la parròquia. Està molt ben restaurada i conservada, dividida en pisos que es tenen llogats. És la millor manera de conservar un edifici: que estigui habitat. Es troben ben conservades les terres i el bosc i sobretot la piscina. L’antiga bassa la va transformar en piscina, sense privar els pagesos de regar. És molt útil i ho ha estat per als infants i les persones grans com a mitjà d’esport i oci.

I finalment la fortificació medieval del Castell, avui convertit en Santuari Ecològic del Castell de Gallifa. El mossèn va fer restaurar l’església romànica i el recinte sencer. Tot està perfectament conservat. I s’ha fet amb diners, molts diners, de la Generalitat, sobretot, i també de la Diputació i de particulars. Mossèn Pladevall ho sap, perquè ell assessorava les obres del Castell quan era director general del Patrimoni Artístic de la Generalitat. No hi ha cap castell dels pobles de l’entorn que tingui el valor arquitectònic actual del Santuari, perquè tots estan ensorrats. Fixem-nos en el Castell de Granera, el de Sant Llorenç Savall, el Castell de Centelles i el Castell de Montbui. Tots són pobles molt més grans que Gallifa, que no passa gaire dels 200 habitants. Això vol dir que una restauració no es fa perquè hi hagi més o menys població, sinó perquè hi ha una persona al davant, com mossèn Dalmau, que ha cregut en el que feia i tenia l’empenta per fer-ho. I una cosa important, va dedicar el Castell a l’ecologia. L’ecologia no representa només la protecció dels animals i les plantes, i l’aire i l’aigua, perquè això ja ho fa la revista Integral. Ecologia (d’això ens en va fer adonar mossèn Dalmau, perquè ell ho va descobrir o perquè estava molt al corrent del que passava a nivell internacional) és també la protecció de les persones, les cultures, els pobles i les llengües. Per això, quan veiem que al Castell se celebren actes independentistes, és perquè Catalunya té en perill la llengua i la cultura, i està en perill com a poble.

Dic tot això perquè, avui que tenim aquí el nostre bisbe de Vic, Romà, sàpiga quina és l’obra de mossèn Dalmau i desitgem que es conservi i no es perdi. Ha deixat el patrimoni parroquial en molt bon estat. La parròquia, al meu entendre, som tots, no solament els que hem nascut i ens hem batejat aquí, igual com els nostres pares i avis, sinó també totes les persones que han triat d’integrar-s’hi. L’Església Catòlica permet això, que escollim lliurement la parròquia a la qual volem pertànyer i estic segura que com a parròquia volem que no es perdi res. Nosaltres en som els responsables.

 

20170618_115906

A la mort de mossèn Josep Dalmau

El mossèn ha mort dignament, sense dolor. Ha fet el pas en un son tranquil. No sé si haurà vist llumetes o un túnel molt llarg, igual que el dia que va tenir un infart, d’això ja fa quasi trenta anys. L’esperit de Déu l’haurà vingut a buscar, l’haurà acotxat, i li haurà dit: ja és hora que tu i jo ens vegem les cares. Quin moment tan brillant!

Li dedico les Benaurances:

“Feliços els que tenen fam i set de ser justos, perquè seran saciats.

Feliços els compassius, perquè seran compadits.

Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.

Feliços els que treballen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.

Feliços els perseguits pel fet pel fet de ser justos, perquè d’ells és el Regne del cel.

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.”

Peu de foto: Missa al Santuari Ecològic 18 juny 2017. Amb el bisbe emèrit Joan Godayol i Miquel Calçada.

 

Pladevall - Castell Gallifa 1986

Antoni Pladevall Font, sempre a prop del romànic

Quan he rebut la notícia que ahir Antoni Pladevall Font, capellà i historiador, va ser nomenat fill adoptiu de Tona, he pensat que també ha mantingut vincles amb Gallifa per mitjà del romànic i no els podem desconèixer. De manera discreta ha anat fent feina i poques vegades se l’ha vist en els actes públics.

 

Coneix bé l’ermita de Sant Sadurní i el mur de defensa que es van construir al cim, en un moment que aquesta muntanya,  allà pel segle VIII, constituïa un dels límits del comtat de Barcelona amb allò que es considerava “terres de ningú” (el Bages i Osona).

 

A la primera meitat dels anys 1980 assessora mossèn Dalmau i l’equip restaurador del Castell de Gallifa, avui Santuari de l’Ecologia, mentre és director general del Patrimoni Artístic de la Generalitat. De fet és membre del Patronat del Castell i se li ha demanat opinió en diferents anys. Ja sabem que el Castell no era pròpiament un edifici on residia un noble i el seu seguici, sinó una muntanya mitjana coronada per una mola rocosa, on vivia el castlà o guardià. El conjunt era format per la muralla i una torre de vigilància, una església fortificada en la part superior, una cisterna d’aigua de pluja, una rectoria, la casa-residència dels senyors que guardaven el castell (coneguda popularment com “el Casalot del Castell”; en queden les restes a la part nord-est), una bassa que recull l’aigua de pluja per regar, i les terres de conreu.

 

Els seus coneixements sobre el món medieval el fan candidat per aportar documentació al llibre que prepara l’Amàlia Bosch a començament dels anys 1980 i publica el 1986: Gallifa abans i ara.

 

En la seva etapa de director de les obres Catalunya romànica i L’art gòtic a Catalunya, d’Enciclopèdia Catalana, dedica un espai prou ampli al municipi de Gallifa i els edificis romànics. També és autor de l’entrada “Gallifa” en la Gran Enciclopèdia Catalana [APl]. En la monografia local sobre Castellterçol, municipi limítrof, aporta documentació relacionada amb Gallifa, amb un interès ben particular.

 

Que l’oblit i la falta de memòria no ens facin injustos.

 

Amàlia Bosch Datzira

5 de febrer de 2018

Foto: Castell de Gallifa 13 juliol 1986. (esq.) Editor Enric Borràs, Amàlia Bosch, Antoni Pladevall, i Josep Dalmau. Presentació esborrany del llibre ‘Gallifa abans i ara’.